Parlàvem ahir de l'escriptora Edith Wharton, una d'aquelles nord-americanes que com altres compatriotes d'aquella època visqueren a París una mena d'exili-refugi intel·lectual que els obligà a dir-se la "generació Perduda" i de la qual formava part també Jean Rhys, pseudònim de l'escriptora antillana Ellen Gwendolen Rees (Roseau, illa Dominica, 1894-Exeter, 1979).

Es traslladà a Anglaterra el 1907, on començà a treballar com a actriu en una companyia de repertori. Després es dedicà plenament a la literatura. L'arquetipus del seu personatge central és sempre el mateix, és a dir, una dona solitària i somniadora que fa de rodamón per la vida sense un rumb fixat. Les seves arrels culturals i la seva experiència de dona criolla blanca constitueixen els elements més importants de la seva producció. Juan Rhys va viure a París aquella aventura generacional amb Gertrude Stein, Dos Passos, Scot Fitzgerald i Heminggway.

I és a París estant que va escriure, aconsellada per Ford madox Ford, la novel·la After leaving Mister Mackenzie, que és una anàlisi que commou per ser capaç de reflectir el perfil de la solitud d'una dona. La frustració sentimental, l'egoisme i la gran incomprensió d'aquells que l'envolten, la sensació creixent de desemparament, són els factors que la condicionen i l'empenyen vers als punts més àlgids de la insolidaritat. Aquesta experiència l'acaba convencent que el seu destí es viure la solitud com una forma acabada i absoluta de la seva realització en la vida. En altres paraules, es deixa de berbes i s'enfonsa amb la realitat des d'una posició serenada, conscient i conformista.

"Després de separar-se del senyor Mackenzie, Julia Martin se'n va anar a viure a un hotel barat del Quai des Grands Augustins. Aquell establiment semblava quelcom una mica sòrdid i l'escala feia olor dels moixos de la propietària, però els dormitoris eren més nets del que ella esperava. Els tres moixos eren blancs, d'Angora, i solien estar tot el temps adormits en el mostrador de recepció. La madona era magra i rossa, amb les parpelles vermellenques. Parlava quasi sempre en veu baixa, com en una remor, i es comportava com qui sempre dubta, cosa que féu pensar a Julia que l'hostalera no devia ser francesa...

Julia pagava setze francs diaris per al seu dormitori en el segon pis, que era ample i de sostre elevat, però tenia un aspecte ombriu i li recordava la cara d'un borni a causa que l'única finestra de la cambra estava situada a un cantó. La cambra tenia caràcter. Hi havia, en la seva tristor, un aire excitant de fantasia, que restava reforçat pel dibuix del paper del mur. Un ocell gros, sobre una branca d'arbre, amb el bec obert, s'enfrontava amb un rar ésser mancat d'ales, meitat ocell, meitat llangardaix, que també tenia el bec obert i el coll estirat, amb bèl·lica actitud. De la branca sobre la qual els dos animals es trobaven havien brostat fulles, fruita i molsa".