No hi va haver manera

Joana MelisPalma30/05/09 0:00

M'agrada el futbol, i precisament per això, quan hi ha un partit com el del passat dimecres, em resisteixo a posar-me nerviosa i per això vaig decidir que em posaria una pel·lícula i m'oblidaria del partit del Barça. Però no hi va haver manera. Per sort o per desgràcia visc enmig del poble i ja abans de començar el partit, l'himne del Barça va començar a sonar pels altaveus dels bars de veïnat.

El partit començà i jo intentava concentrar-me en la pel·lícula, però, molt prest, el carrer esclatà amb crits de gol i Barça, Barça. Era l'1 a 0 i encara faltava molt de partit. Vaig insistir, no em volia posar nerviosa i vaig intentar tornar a la pel·lícula. Sonà el telèfon, era una amiga que hem convidava a anar davant una pantalla gegant, "m'ho estic passant pipa, aquí hi ha tot Inca", em va dir. Li vaig prometre que si el Barça guanyava hi aniria a prendre una copa. Mentrestant, ja no sabia de què anava la pel·lícula i en el carrer seguien amb els crits, els aaiis, els uuiis...

Res, que no hi havia manera. Jo m'adonava de tot, malgrat no veiés el partit. Finalment, en Messi, fa fer el segon gol i aquí sí que ja em vaig donar per vençuda. Vaig canviar el canal i vaig acabar de veure el partit així com toca. I és que remar contra corrent no és de rebut. Ja ho he dit, no hi va haver manera, el Barça ho va omplir tot aquest dia, el carrers, els bars i fins i tot la intimitat de totes les cases. La seva força, no només ha fet possible que guanyés tres copes, també em va guanyar a mi, que no vaig poder fer el que volia. Però no em sap gens de greu.