La mar fa forat i tapa. De tots els polítics que cada quadrienni hem enviat al continent, únicament tenim la certesa que hi arribaren sans i estalvis. Pere Sampol i Bernat Joan. L'un a Madrid i, l'altre, a Estrasburg. Ens ho han fet saber ells, un dia i l'altre, a través de la seva feina. De la resta, gairebé no n'hem sabut res. Davant l'absència perllongada d'alguns hem fet el cor fort, perquè ens han donat proves que saben anar pel món sense que se'ls esquinci la roba. La majoria, però, ens han provocat inquietud. Certament, Teresa Riera no ens preocupa perquè ens ha acostumat a donar senyals de vida una vegada cada quatre anys, de manera que hem d'ésser realistes: si no diu res, és que tocant a la seva vida tot va bé i millora.

És prudent, discreta. Podem dir, d'ella, que és una al·lota que no fa passar pena. En canvi, el silenci clamorós d'una immensa majoria de diputats és motiu d'angúnia. Si cap de nosaltres no els confiaria la vigilància de la llet del foc perquè no bulli, com podem passar quatre anys mans plegades, sense saber què fan o deixen de fer? Que treballen en el parlament, l'espanyol o l'europeu, no és cosa creïble. Si fos així, un dia o l'altre suscitarien l'interès dels periodistes que tenen la santa paciència de seguir-ne les sessions. I això no passa. De manera que no diuen ni piu. És cert que tinguérem l'oportunitat de veure com na Marieta del Ping-pong reia, distesa, durant una sessió força tràgica, la que analitzava la tragèdia de l'11-M al metro de Madrid.

I sabérem que Don Juanito (Joan Huguet a Ferreries) havia reclamat, en el Senat, la protecció de la llengua castellana, marginada pel fanatisme catalanista que s'ha ensenyorit de les Illes, etcètera, etcètera. Però ni una flor ni dues no fan estiu. La preocupació, per part nostra, a causa d'uns silencis tan perllongats està més que justificada. La mar fa forat i tapa. No sabem, per tant, si els nostres diputats i diputades són vius o morts, dit, així, amb paraules planeres. Tanmateix, arribem a la conclusió que són vius. Miriam Muñoz és la diputada més jove del parlament espanyol. I probablement, si Déu vol i continua amb la boca tancada com fins ara, arribarà a ésser la més veterana. Malauradament, una carrera tan sòlida, sense alts i baixos, té un preu: nosaltres, els electors, continuarem sense saber què pensa d'això o d'allò.

Tot i que aquest desconeixement no té per què ésser un drama. Que ho sigui o no, depèn d'allò que n'espera cadascun de nosaltres, de la política. I cada vegada som més els que no n'esperem gran cosa. Antoñito López-Istúriz ha fet carrera a Europa amb el vot dels mallorquins, i probablement no sabria dir-nos si les ensaïmades són rodones o quadrades. I no passa res. Allò que veritablement ens enutja d'aquests alts càrrecs que defensen els nostres interessos en el Continent, és el fet de no saber on paren. Però no en facem un gra massa de tot plegat. Anem per feina. Com aquell qui diu, dia set de juny és passat demà, i convé que abans d'anar a votar facem una mica de memòria. La pregunta que ens hem de respondre és la següent: a qui volem donar un sou de vuit mil euros durant quatre anys? I a continuació votar en conseqüència. Haurem fet una persona feliç. Ja ho trobarem en el Cel.