Entre els meus múltiples defectes, el que sens dubte em produeix més dolor i malestar és el d'un excés de timidesa o vergonya. Comprenc que els meus alumnes i exalumnes, els que assisteixen a alguna conferència que faig, i fins i tot els lectors d'aquest diari faran una mitja rialleta en sentir aquesta confessió, però, ben dissimulada o no, la meva timidesa és del tot certa.

L'esmentat tret psicològic m'ha impedit saber fer una cosa que probablement m'hauria convengut saber: tenir traces per oferir-me: ser aficadís. M'agrada molt la tasca mediàtica, però no hi haurà cap director de mitjà de comunicació que pugui dir que he anat a pidolar minuts o espai imprès. A diferència de les d'alguns coneguts, que són mestres en aquest art d'autoproposar-se, les meves tasques mediàtiques han estat molt esporàdiques i, en conseqüència, des de la poquedat el sentiment d'enveja ha fet niu dins la meva ànima. Aquest patiment té, tanmateix, una -una sola- compensació: que quan et criden per fer una cosa sense haver-ho demanat, et sents molt més honorat i satisfet que si l'haguessis demanada.

Aquest fou el cas de dissabte passat en la manifestació en favor dels drets lingüístics dels balears. Els organitzadors em feren el doble honor de demanar-me que dugués la pancarta i que llegís en veu alta el manifest consensuat. A mi m'omplí de goig complir amb obediència el seu manament.

La cosa, tanmateix, començà malament. Vaig anar on hi havia la pancarta -em vaig imaginar que era una espècie d'autoestart i jo, un poltre de tres anys- però el sector barralet de l'OCB m'havia preparat una putada i és que em va col·locar a l'extrem dret de la pancarta. No, no ho féu per marginar-me: ho féu per fer-me fer més metres, cosa que saben que desagrada d'allò més. Anar per l'extrem dret era anar per defora i quan arribà el revolt del carrer de Sant Miquel vaig ser el que vaig fer el camí més llarg.

És el que els que freqüentam l'hipòdrom en diem "menjar butza". El tir els sortí, però, per la culata, als barralets, perquè anar per l'extrem tenia una gran compensació: anar ben a prop dels que, a un costat i l'altre del carrer, havien format diverses fileres. Aquesta proximitat em permeté aconseguir un bon grapat de besades -una de na Maria Muntaner!- i veure amb detall un senyera quadribarrada pintada sobre la pell d'una esplendorosa senyoreta just en el punt on comença l'òrgan que haurà d'alimentar els seus fills.

Li vaig dir que amb molt de gust juraria aquesta bandera i preferentment amb el ritual antic. Em donà carabasses. Veure tota aquella gernació que creia no solament en els nostres drets lingüístics, sinó en una cosa per ventura encara més important; que la cultura, la civilització, l'estudi d'allò que no coneixem, el respecte al llegat que ens han deixat els nostres pares i la riquesa que proporciona la diversitat són les úniques eines que tenim per poder fer més habitable aquesta societat; em posà del tot eufòric. Vaig pensar, però, que l'eufòria excessiva no és bona companyia i que per a curar-la juntament amb la petita vanitat o orgull de poder parlar -llegir- en nom dels "meus" m'era convenient recordar que de jove algun dia em vaig creure que podria ser poeta, però ara sabia on havia arribat: m'havien cridat no per poeta, sinó solament, ai!, per rapsode: per llegir les paraules consensuades que havien escrit altres.

Per a no caure en els costat contrari en el de la depressió, vaig acudir a Borges i va remembrar allò que va dir que "altres s'enorgulliran del que han escrit, jo només del que he llegit". I afegí que la lectura és, en el fons, una activitat més culta, més civilitzada, més respectuosa, més humana que l'escriptura. Consolat pel pensament de l'argentí, em vaig tornar a animar i ho vaig fer més encara quan vaig veure qui tendria com a "partenaire" de la lectura. Era una bella i curra joveneta, amb uns ulls encisadors i amb cara d'intel·ligent anomenada Clara Kellner. Decididament -vaig pensar- els dissenyadors de la coreografia han apostat pel contrast.