Els titulars sensacionalistes que valoraven el debat sobre "l'estat de l'Estat" feien un esment especial de la crisi econòmica. És clar que tot allò que fa referència a la vida pública i tot allò que afecta la ciutadania està emboirat per la crisi. Ningú ja no discuteix aquest fet, ni qüestiona que s'hi han de cercar solucions generals i globals, perquè té unes dimensions que afecten tots els ordres de la vida individual, familiar i cívica.
Des d'una perspectiva de realisme informat i des d'un punt de vista racional, estam davant un fenomen que havien pronosticat la majoria de ciutadans amb sentit comú i, sobretot, ho vaticinaven els majors tot observant la velocitat i la cobdícia insaciable de les finances. Fins i tot els representants més moderats del liberalisme econòmic s'hi sentien incòmodes, amb el rumb que prenia el model econòmic. Valentí Valenciano insistia en aquest argumentari, en el seu article de dimecres, referint-se al posicionament de Garrigues Walter. En realitat és una tragèdia de civilització, el final d'una era de bonança artificial i superficial, en la qual bona part de la humanitat ha fet cessió dels seus drets i dels seus principis a canvi de consumir i tenir.
Totes les civilitzacions han generat fàbules i mites relacionats amb la cobdícia i el somni d'un futur de benestar, però també aquestes fàbules han tingut un paper correctiu, com a toc d'atenció perquè la humanitat no erri el punt de mira. La realitat comença a tenir unes característiques molt pitjors d'allò que imaginàvem només fa alguns mesos, i és impossible adaptar-se amb dignitat a aquest nou ordre caotitzat.
Seguint aquella tesi que Huizinga emprà en el seu assaig titulat L'ocàs de l'edat mitjana, per ventura val la pena plantejar "el ponent de la modernitat i del capitalisme" almenys segons els paràmetres amb que l'havíem entès fins fa molt poc. El Manifest Primer de Maig 2009, signat pels Moviments Obrers Cristians de Catalunya i Balears, és prou clar en aquest sentit: vivim, sobretot, una crisi ètica. En aquest document es constata d'una forma descarnada la situació dels treballadors i les dificultats en què es troben molts assalariats en l'actualitat, però sobretot s'insisteix que una de les causes principals de la situació és la immoralitat dels individus i una economia financera que ha prescindit dels valors ètics i ha tingut com a prioritat una cobdícia sense límits per obtenir el màxim benefici.
Allò més lamentable per a les classes populars i per als qui voregen situacions de risc i de precarietat econòmica i humana, és el bombardeig permanent de casos de corrupció i haver de digerir una allau d'informació relacionada amb cobraments il·legals. Tot plegat, tanmateix, allò que posa de manifest és una humanitat emmalaltida i en estat de xoc, sense capacitat ni recursos per imaginar una alternativa i alimentar una esperança mínima. En situacions com l'actual, aquells que creuen, formen part d'algun projecte altruista o dediquen la seva vida a algun vessant filantròpic ja van una passa per davant els altres, i convé observar-ne bé els moviments perquè poden esser essencials a curt termini.
