Us en recordau del film Titanic? L'enamorada del protagonista, Na Rose, és una al·lota de bona casa la família de la qual la vol fer casar per força amb En Cal, un empresari d'alta volada d'aquell temps. Amb això que ella, en el trajecte transatlàntic, coneix En Jack, un jove de classe baixa però ben eixerit que li entra per l'ull dret i del qual arriba a sentir-se'n enamorada.
Ja podeu fer comptes de la malsofridura d'En Cal, quan se'n tem. No tan sols cerca desesperat el jovenell Jack per mirar de llevar-lo d'enmig, sinó que fa de tot i molt per tapar davant els senyorots de la seva estofa la "vergonya" intolerable que l'al·lota amb qui li han compost el futur matrimoni tengui criteri propi i s'estimi més tenir la seva pròpia vida i triar l'home amb qui es casarà.
Vist amb els ulls d'ara, no sembla possible que hi hagi hagut temps en què hi havia matrimonis postissos, composts entre les famílies més bufes de cada societat. Ni pareix possible que una dona no fos ningú per dir amb qui es volia casar o no.
Tot això em va venir al cap quan la Televisió Espanyola va mirar de censurar la pitada massiva dels seguidors del Barça i de l'Atlètic al Rei Borbó i a l'himne espanyol.
Aquella final de la Copa del Rei d'Espanya va ser un partidàs i tot un exemple d'esportivitat entre dues afeccions que fan costat a unes institucions esportives que són molt més que dos clubs. Representen el sentiment nacionals de dues nacions que es neguen a desaparèixer.
La Televisió Espanyola, amb el seu intent ridícul de censurar la xiulada, va demostrar que, per dins les butzes de l'estat, encara s'hi arrosseguen molts d'alts funcionaris que pensen, a nivell de col·lectius humans, ben igual com pensava En Cal a nivell individual: troben que hi ha uns grups humans superiors -els qui tenen estat- que són qui per decidir la pertinença estatal i, fins i tot, el sentiment nacional dels grups que tenen subordinats i a l'estaqueta. No poden sofrir que cap nació sotmesa al seu domini expressi el seu propi sentiment nacional.
I molt manco poden consentir que tothom vegi en directe com el sentiment independentista comença a ser un fenomen de masses. Viuen instal·lats en el passat. En el temps del franquisme. Del mando y ordeno, quan no hi havia l'internet ni mòbils ni res de tot això i tota la realitat que no convenia al règim, senzillament la censuraven del No-Do i ja era com si no existís.
