“–Miri, jove, vostè ha de saber quines càrregues pesen sobre les nostres espatles a les Filipines. Aquí, nosaltres, vells militars, ho hem de fer tot i ho hem de ser tot: rei, ministre d’Estat, de Guerra, de Governació, de Foment, de Gràcia i Justícia, etc. i, cosa que és pitjor, per a cada cosa hem de consultar la llunyana Mare Pàtria, que aprova o rebutja segons les circumstàncies, de vegades d’una manera totalment cega, allò que li proposam. I deim, els espanyols, que qui estira massa el llençol mostra els peus. A més de tot això, coneixem poc el país i ens obliguen a marxar cap a un altre destí quan el començam a conèixer. Amb vostè puc ser franc i deixar les falses aparences. Així que, si a la Península cada activitat té el seu ministre, nascut i criat allà, on hi ha premsa i opinió, on l’oposició franca obre als ulls al Govern i l’il·lustra i va tot de forma imperfecta i defectuosa, és un miracle que aquí no estigui tot fet una punyeta, mancant nosaltres de tots aquells avantatges i mentre viu i maquina dins les ombres una poderosa oposició.
De bona voluntat no ens en manca, als governants, però ens veim obligats a fer servir ulls i braços estranys, que comunament no coneixem i que tal volta, en lloc de servir el seu país, només serveixen els seus propis interessos. Tot això no és culpa nostra, és de les circumstàncies; els frares ens ajuden poc a sortir del pas...Vostè m’inspira interès i jo voldria que la imperfecció del nostre actual sistema governamental no el perjudicàs en res. Jo no puc vetlar per tot ni tots poden acudir a mi...” Són paraules que el dissortat escriptor de les Filipines, José Rizal, posava en boca d’un governador espanyol de quan aquell gran arxipèlag era colònia. Es tracta de la novel·la Noli me tangere, publicada el 1886. Rizal havia nascut a Calamba, illa de Luzón, el 1861, i moria executat a Manila el 1896. Havia estudiat Medicina i Filosofia i Lletres a Manila i Madrid, del 1882 al 1885.
El seu nom és associat a la lluita per la independència. Afusellat després de l’aixecament del Katipunan, nom que rebia el moviment separatista que es volia alliberar del règim colonial espanyol, havia escrit una quarantena de poemes i dues novel·les de contingut nacionalista i denúncia de les condicions de l’Administració espanyola. Després de la seva mort, ja als anys 1930-1938, es donaren a conèixer el seu Epistolari i dos diaris de joventut. Tal volta, el seu millor poema és aquell que duu per títol El darrer adéu i que fou escrit estant en capella, hores abans de morir. Gran escriptor, a la vista de les seves novel·les, li callaren la boca per sempre als trenta-cinc anys. Devia tenir encara moltes coses per a dir i contar. I, tanmateix, només dos anys després, les Filipines sortien de l’Administració espanyola amb la derrota de Cavite. Res de més inútil, fins i tot per als interessos tirànics, que aquella mort.
