Aquesta és la qüestió: si és més millor per al govern rendir-se davant els inevitables entrebancs amb què sempre topa tot gran projecte de futur o, en canvi, enfrontar-se a un mar de problemes i, fent-hi front, resoldre’s. Aquesta és, efectivament, la cruïlla: fer passes endavant cap a un model de transport sostenible, en què el tren hi ha de fer un paper protagonista, o bé resignar-se a l’imperi incontestable del cotxe i les autopistes. Tren o no tren: aquesta és la disjuntiva que s’amaga darrere el debat de traçats i de soterraments. El cas de Manacor és clar. D’una banda hi ha la proposta de la Conselleria, de fer el traçat Manacor-Artà amb un tren-tram, que, com el seu nom ja sembla indicar, és un mitjà de transport que pot operar amb característiques de tramvia per als trams urbans i de tren per als trajectes interurbans.
Això permet un tren ràpid que, al seu pas per dins la capital de Llevant, adopta les característiques i aspecte dels tramvies que ara mateix estan donant el seu aire de modernor amable a tantes capitals europees (i espanyoles, també). Del costat dels oponents no hi ha, però, cap alternativa sòlida ni res que s’hi assembli: n’hi ha que proposen soterrar, obviant que les protestes de veïns i comerciants es multiplicarien per tres o per quatre; n’hi ha que proposen fer el recorregut per fora de Manacor, sense cap proposta de per on seria possible i sense cap consideració respecte del que això suposaria en quilòmetres de més; i n’hi ha que proposen enllaçar amb un autobús les dues estacions de Manacor, cosa que convertiria el trajecte Palma-Artà en un entretingut exercici de pujar i baixar de vagons i autobusos. Sobre els motius reals de l’oposició a aquesta gran oportunitat, no en vull fer cap conjectura, però sí sobre els efectes si prevalguessin les seves posicions: el tren, o el tren-tram, aparcat per manca d’alternativa.
A Alcúdia, com és sabut, hi ha dues possibilitats bàsiques: anar-hi pel nord o pel sud. Traduït: cobrir el trajecte sa Pobla-Alcúdia pel nord del Puig de Sant Martí, en paral·lel a la carretera, o cobrir-lo pel sud del puig, per terrenys que voregen el Parc Natural de s’Albufera i constitueixen la seva àrea d’influència. Traduït d’una altra manera: tenir un camí clar per arribar a Alcúdia (amb alguna dificultat i amb afectats, naturalment) o tenir-ne un de tan incert que tornaria a posar en qüestió que el tren hi arribàs mai, a Alcúdia. En un cas el tren circula al costat d’una ferida ja existent (la carretera) i arriba fins al poble, un bon punt de connexió tramviària futura cap a les badies de Pollença i Alcúdia. En l’altre cas, el tren arriba a un descampat (les opcions per arribar més prop del nucli del Port són de viabilitat dubtosa) i té un impacte territorial que els estudis fets qualifiquen, com podia haver endevinat qualsevol que s’ho hagués mirat sobre el mapa, de molt difícil d’assumir.
A la Conselleria de Mobilitat se li ha demanat capacitat de diàleg. N’està mostrant, i molta. Sobretot, està mostrant més capacitat de diàleg que capacitat mostren alguns altres de deixar els posicionaments partidistes per atendre raonaments sobre eficàcia, impacte territorial o adequació a les necessitats dels usuaris. Des de l’ecologisme, a la Conselleria se li ha demanat coratge. N’està mostrant, sense dubte. Són altres socis, que n’han de mostrar ara.
