Guillem Frontera

La decència i el reglament

Guillem Frontera12/05/09 0:00

De vegades, la innocència ret homenatge a la culpa, o, si ho voleu, la culpa és reconeguda amb una innocència angelical. L’assumpte té a veure amb la corrupció política com a hàbit, com a pràctica inserida en els comportaments quotidians dels qui ostenten el poder. Ha passat fa un parell de dies, al Regne Unit. La revisió de les despeses dels parlamentaris, començant pel primer ministre Gordon Brown i la majoria dels seus ministres, detectà abusos de l’erari públic per a ús privat –jardineria, la renovació del mobiliari, personal de servei... La situació plantejada no deixa de ser curiosa, perquè, tot i avenir-se amb les lleis i els reglaments pels quals s’han de regir aquestes despeses, els mateixos beneficiaris en reconegueren la inconveniència. Està permès, però no està ben fet. És legal, però injust. Hi va haver paraules de penediment i propòsits d’esmena. La innocència il·luminava la cara amb què una portaveu del partit Laborista va comunicar el diagnòstic final: s’ha de canviar el reglament sobre despeses per tal d’evitar els abusos que ara es cometen.

D’alguna manera, aquella bona laborista establia implícitament una escala de valors en la qual el reglament estava molt per damunt de la consciència. I confirmava la creença, ben establerta en la vida política, que és pràctica habitual delegar la decència personal en el reglament: ja no pertany, per tant, al domini de la pròpia moral. No ens hem de preocupar per si el nostre comportament s’acobla o no amb les nostres conviccions, sinó per si entra o no en conflicte amb el reglament. Reconeguem que és una meravella de l’intel·lecte humà, aquesta estratègia d’avaluar la responsabilitat dels nostres actes exclusivament en funció de la seva compatibilitat amb les lleis escrites, sobretot quan es tracta de moure’ns territoris que nosaltres mateixos hem delimitat. Quan, com ara, es posa en relleu la naturalesa escandalosa dels nostres actes, tot i la seva impecable legalitat, és menester retocar la lletra, sense ni tan sols revisar els principis morals que hi han entrat en col·lisió.

Però la qüestió té, pera nosaltres, un punt d’estranyesa irresoluble: es tracta de les quantitats que s’han retret als parlamentaris britànics. Segons les cròniques, no han superat en cap cas els 8.000 euros, o sia, unes quantitats que alguns polítics mallorquins ni aixecarien d’en terra. Ara mateix, a Madrid, a València i a les nostres illes hi ha investigacions en marxa que farien tremolar els fonaments del sistema democràtic al Regne Unit. Sense fer-nos gaire enfora, ja hi ha a Mallorca condemnes per corrupció que superen la totalitat dels abusos en el capítol de despeses pel qual el mateix Gordon Brown ha demanat disculpes a tota la població en nom de tots els partits polítics. Deu ser que és una altra cultura, perquè aquí encara esperam que algú demani perdó per haver duit Espanya a la guerra contra l’Iraq o per haver robat allò que, amb un eufemisme piadós, en diríem la intemerata.