El desembre de 2007 UM celebrà el seu congrés. Aleshores, servidor analitzà que la guerra interna que s’havia desfermat no acabaria així i que més prest o més tard es tornaria a plantejar, possiblement amb més virulència. Desset mesos després la direcció d’UM, divendres passat, no trobà més sortida, que no solució, a la guerra oberta ja desfermada a les clares, que convocar un congrés extraordinari, en el qual els militants hauran de decidir quin president i partit volen. El fet condueix a una evidència, que ara tothom veu: aquell congrés de 2007 va ser un fracàs. Per què?
Mai no es perd tot per una sola banda i és injust focalitzar-ho tot sobre Miquel Nadal. Aquell model d’organització de partit que se’ns va vendre com la solució a les intrigues internes –una direcció col·legiada pels diversos corrents interns– és el que ha fracassat. Exactament igual que passà en el si del PSM a partir de 2004. Nadal el que ha intentat és dur endavant el que ell considera el seu model de partit. Que ha xocat amb el que entén que hauria de ser Miquel Àngel Grimalt.
Mentre que els de la tercera via, i d’altres, han anat basculant durant aquests mesos d’una banda a l’altra. Tots els grups, alhora, han jugat a moviments tàctics, propis de la guerra de guerrilla, pensant que així podrien conduir cap als seus interessos, via fets consumats, l’estratègia d’UM. No. Mai no passa així, en un partit polític. O algú mana o no mana ningú. És així de senzill. I com que a UM de fet no manava ningú els problemes s’han anat acaramullant, en una progressió cap al desastre que recorda molt el que va fer el PSM en el seu moment.
Possiblement tothom a UM s’hagi equivocat en una cosa essencial: actuar com si fossin un partit gran, creient-se els discursos grandiloqüents. És un partit petit, molt, i en una organització així actuar com si fos una de gran condueix al no-res. El PP o el PSOE poden tenir moltes crisis i fins i tot quedar sense cap i per les simples sigles tenen un trespol electoral enorme. Els petits, no. Depenen, abans de qualsevol altra cosa, de la seva unitat interna. Si no la tenen, està fet d’ells.
Els errors en política es paguen durant tot un cicle, sigui electoral o entre congressos. La sortida d’UM cap al congrés extraordinari és traumàtica però, com digué Miquel Ferrer, és la més honesta. L’única, caldria dir. Les diferències entre els sectors són tan profundes que només una guerra oberta les pot saldar. Amb guanyadors i perdedors. El problema greu és haver ajornat aquesta guerra. Com –novament– va fer el PSM en el seu moment.
Si en el congrés del 2007 hi hagués hagut enfrontament obert, les ferides haguessin estat infinitament més petites del que seran, són, ara. Si l’11 de juliol Nadal i el seu grup es presenta al camp de batalla, el xoc serà enorme i els perdedors quedaran en tan mal estat que difícilment siguin recuperables per als guanyadors. Si no s’hi presenta, la guerra l’hauran guanyat els altres, possiblement Grimalt, però els nadalistes seguiran ocupant importants quotes de poder durant dos anys que poden complicar molt l’existència al guanyador i als socis dels pactes. L’única solució pareix, idò, una candidatura de consens. Ni per a tu i per a mi, diríem. Però quan les coses s’han deixat enverinar tant, com és el cas, és molt difícil trobar l’equilibri just que conhorti cada grup.
Res no està clar del que pugui passar a UM. Però sí que hi ha una cosa meridiana: s’ha obert un fase tan extremadament perillosa en el si d’aquest partit que afecta la línia de floració dels pactes; si UM no la tanca amb molt de coneixement, la nova etapa pot ser encara més moguda que la que hem deixat enrere, que no ha estat precisament plàcida.
