Morí a ca seva, en aquells dies de primavera, sense que ningú se n’adonàs. El bohemi solitari deixava aquest món i els seus pinzells mentre els seus amics, de terrassa o taverna, ignoraven la seva agonia. Ho conta així Rafael Flórez: "Quan anava a celebrar en plenes festes patronals de Sant Isidre una exposició a la sala Quixote, de la plaça d’Espanya, sota la direcció del seu gran amic Zarco, el sorprèn la mort, solitari, en el seu estudi del carrer de García de Paredes.
És la nit del 9 de maig de 1968. L’acabava de deixar el seu íntim amic i tertulià Rafael Pérez Delgado, després d’haver sopat en el restaurant La Trucha, en el carrer de Manuel Fernández y González, i el darrer cafè en el Lyon amb l’habitualitat característica, i d’haver quedat per veure’s el matí següent en organitzada visita a Tordesillas, visita de diumenge entre esplai i feina, puix que estava fent una sèrie de pintures sobre places típiques... L’expedició estava composta per José María Otero, el doctor Francisco Piera, Rafael Pérez Delgado... Eduardo Vicente no hi acudí i això causà en els altres una estranyesa un tant equívoca. Passats uns dies, aquests amics decidiren anar a la seva recerca. Es pressentia quelcom fatal quan s’hi volgueren personar tots i, acompanyats del comissari de policia del districte, entrar a l’estudi, que trobaren com en un primer somni, i així hagué de ser el desenllaç fatal, sens símptomes de descomposició pels dies passats..."
Eduardo Vicente, el genial pintor dels personatges rurals (Madrid, 1909-1968) va saber fer una obra plàstica de balada sentimental, de costumisme sociològic, amb escenaris de decantació epígono-impressionista que va saber reproduir tipus i personatges urbans i suburbans, a Madrid, París i Nova York, i un ruralisme peninsular amb malenconia crítica. Dibuix, aquarel·la, oli, de gran lirisme, estil insubornable que li fou amplament reconegut.
Contemplam algunes de les seves obres per tal de detallar-ne quelcom de la temàtica. Venedors ambulants de cacauets, una prostituta, un trast en el Rastro, un paisatge amb pagès i ruc, unes dones a cel obert que negocien el seu cos amb un soldat, un venedor nadalenc de ximbombes, uns tipus firals on no hi manca el torejador de torn, els barris baixos, els balcons on la roba és estesa, el Madrid de la moreria, un panorama de teulades, el viaducte dels suïcides, uns tipus de taverna, un cafè d’estudiants, unes festes de poble... Hi ha molta literatura en tot això: Blasco Ibáñez, Baudelaire, Pío Baroja, Gertrude Stein, Azorín... No és estrany que rebés bones crítiques de personatges com Eugeni d’Ors, Juan Ramón Vicente, Gerardo Diego i molts d’altres.
