De moment, amb l’escriptura de l’Indo no hem tingut tanta sort com amb la jeroglífica egípcia. La trobada de la Pedra de Rosseta, devers l’any 1800, va ser la clau que va permetre desxifrar els secrets de l’escriptura jeroglífica, atès que contenia tres textos, un en grec, l’altre en escriptura domòtica i el tercer, en jeroglífica. Com que hom podia interpretar els dos primers i veure que deien el mateix, calia suposar que el tercer, el jeroglífic, també, i amb això n’hi va haver prou.
Per a l’escriptura de l’Indo, coneguda amb aquest nom per mor de les troballes de restes arqueològiques amb aquestes inscripcions a la vall del riu Indo, no hi ha cap pedra que ajudi al seu desxiframent. De fet, n’hi ha que dubten fins i tot que es tracti d’una escriptura i postulen que es tracta simplement de dibuixets per fer bonic. Però, dies enrere, van ser notícia els resultats d’un experiment, fet amb l’ajut de tècniques d’Intel·ligència Artificial, que apuntarien en la direcció de poder assegurar que es tracta, efectivament, d’un codi xifrat emprat pels humans per a comunicar-se i que té totes les característiques del que anomenem escriptura.
Es tracta només d’una primera passa significativa en el camí d’intentar desxifrar l’escriptura de l’Indo, i no hi ha motiu per a llençar gaires coets, com fa la revista Wired, quan dóna aquesta notícia sota el titular "La Intel·ligència Artificial craqueja un misteri de més de 4.000 anys". I és que el que han provat els investigadors de la Universitat de Washington a Seattle responsables de l’experiment és que aquests símbols tenen una estructura molt propera a la d’una escriptura, la qual cosa encoratja a tractar de trobar la gramàtica associada i, finalment, si tot va bé, aconseguir-ne el complet desxiframent.
Per arribar a aquesta conclusió els investigadors han analitzat, mitjançant un programa construït amb tècniques d’Intel·ligència Artificial, l’entropia –el desordre– vinculada a diversos llenguatges naturals, d’una banda i, de l’altra, a llenguatges artificials com el Fortran o la codificació de l’ADN. Segons aquest programa, els llenguatges poden anar de molt ordenats, amb poca entropia, a molt desordenats –molta entropia– d’acord amb les pautes segons les quals les lletres i les paraules es poden encadenar: està clar que els llenguatges naturals tenen una certa flexibilitat a l’hora de fer aquestes ordenacions, superior a la del llenguatge informàtic i certament inferior a la de l’ADN i les seqüències de proteïnes.
Per consegüent, la cosa aniria de major entropia, és a dir, major desordre –cas de l’ADN– a menor desordre, cas del llenguatge informàtic, deixant els llenguatges naturals, com l’anglès o el sànscrit, al bell mig d’aquests dos, lloc que també és el que li correspon –segons aquests criteris– a l’escriptura de l’Indo. La relació d’aquestes recerques amb la Intel·ligència Artificial vindria de la mà d’algunes tècniques del que es coneix com "Machine Learning", és a dir aprenentatge de màquines, en particular amb aquelles que consisteixen a generar regles a partir de poques dades inicials.
Amb tot, la polèmica està servida entre els que opinen que això no vol dir res i els que postulen que es tracta d’un avenç significatiu i que ara cal intentar reconstruir la gramàtica associada, per tal de poder, finalment, arribar a desxifrar els missatges continguts a les rajoles i altres estris de la vall del riu Indo. Fa cinc anys va aparèixer un article en el qual s’argumentava –aparentment de manera definitiva– que l’escriptura de l’Indo no era res més que un conjunt de figures ornamentals. És clar que aquests nous resultats no han agradat gaire als autors d’aquest article i no s’han estat de criticar-los durament.
El fet és que, la segona de les hipòtesis, és a dir que l’escriptura correspon a un llenguatge, significaria un canvi radical en la visió de la civilització que va poblar aquesta vall i que ens va llegar aquests signes, ja que implicaria que estaríem davant una civilització lletrada que es va desenvolupar entre els anys 2500 i 1900 abans de la nostra era. En resum, a falta d’una pedra de Rosseta, bé vindran aquestes tècniques d’Intel·ligència Artificial, si més no, per mantenir la polèmica viva fins que algú altre afegeixi noves dades a favor d’una o de l’altra de les hipòtesis. És així que avança el món.
