La correcció política elevada a patriotisme ens obliga a creure en la sortida de la crisi. Mostrar-se escèptic, suspicaç o reticent sobre aquesta qüestió pot dur-nos a ser malvists pels nostres conciutadans. Encara que hom sigui víctima directa de la crisi i en pateixi les conseqüències, té el deure de confiar en les autoritats i no posar en dubte la seva capacitat per menar-nos pel bon camí de cap a la felicitat –no sabem si en aquesta vida o en l’altra.

Segurament, la ciutadania s’ha fet creditora d’un òscar a la millor interpretació: confia. La convivència no s’ha ressentit de les tensions socials, d’altra banda encara subterrànies, contengudes. Donades les xifres de la calamitat, sembla com a miraculós que, via moviments antisistema o sindicats extrarègim, la ràbia de les víctimes encara no hagi inundat les grans avingudes de les capitals. És possible que la por atenuï la ira.

Perquè, quines perspectives se’ns presenten, no a curt termini, sinó fins on seria raonable parlar de futur? Els intents de suavitzar la percepció del panorama, aquestes notícies destinades a aixecar un alè d’esperança, apunten de cap a la recuperació de la situació que havia desembocat en la catàstrofe. Se’ns ve a dir que apareixen indicis de tornada al lloc on érem. I se’ns vol entubiar amb una retòrica cruel: d’aquesta, en sortirem enrobustits. Com? No ho sabem. No ho saben. A hores d’ara, per ventura ja no seria antipatriòtic pensar que possiblement ens enganyen.

Posem que en sortirem enrobustits: qui en sortirà més fort: els parats, aquells als quals l’atur ha empès a l’exclusió, els més dèbils, els més pobres? Per quines cinc-centes hem de creure que aquests seran beneficiats per les benaurances ja aquí, a la terra? No veim cap moviment, cap programa transformador de la realitat que ens permeti creure en un nou estat de coses capaç de donar tanta satisfacció als deheretats.

La ciutadania és més propensa a la queixa i al remuc que no a la crítica. Deu ser per això que no demana comptes als governants sobre els fonaments de les seves promeses i de les seves profecies.

I, tanmateix, estranya que en el panorama polític no aparegui ningú amb autoritat per dir-nos com serà el país quan la crisi ens quedi enrere. Estranya que ningú no ens expliqui plans o projectes susceptibles de provocar canvis estructurals en la realitat futura. Servidor em sentiria millor si sabés que, per exemple, el president de la meva comunitat autònoma té idees plausibles en aquesta direcció.

Segurament en té, potser moltes i bones, però els ciutadans no en sabem res. Només sabem que, tal i com auguraven els malpensats, la classe treballadora és tractada com el detritus del sistema i que moltes empreses aprofiten l’avinentesa per a perpetrar infames reduccions de plantilla, mentre creixen els capitals cuirassats i es fa irrespirable el context general de corrupció.