"Vaig entrar a l’hospital com a metge intern. No era un càrrec molt difícil d’aconseguir, ja que el pressupost de Beneficència de la vila no incloïa cap mena de sou per als metges. He comprovat al llarg de la meva vida que els organismes oficials i la Beneficència no es preocupen gaire d’aquest aspecte econòmic dels serveis clínics. El metge és un subjecte miraculós i optimista que viu d’honors, manca d’estómac i de família, i accepta o implora, llevant-se el capell, a un racó qualsevol on el deixin treballar de franc. És l’únic professional del món que només exigeix que li donin malalts, moltes hores de servei i una aparença de fama i profit.
Els altres metges de l’hospital em reberen amb la màxima cordialitat. Jo no anava allà com un competidor; ben al contrari, els lliuraria moltes hores de fatiga sense recompensa. Per part meva, jo estava convençut, com tots els nous en aquests desafiaments, que trauria d’aquella feina gratuïta una gran provisió d’experiència i, que gràcies a això, em podria posar en contacte amb els malalts que podien fer pagaments de la regió. El cas és que em vaig entregar fervorosament a la tasca, sentint-me molt ufanós, delitosament mòlt, quan em feien aixecar deu vegades en el decurs d’una nit. A cada malalt que ingressava a l’hospital l’obligaven a prendre prèviament un bany de cos sencer, amb l’auxili d’una esponja i els músculs dels infermers especialitzats en aquest afer. Era una mesura preventiva contra la invassió dels paràsits. Una vegada arribà a la consulta un home rústic, de devers cinquanta anys, amb les arrugues del clotell i la cara completament plenes d’una brutor que datava de dècades...".
Quan el doctor li digué que era normatiu i obligat prendre un bany abans d’anar a un llit de l’hospital, l’home s’hi negà, tot afirmant que només s’havia banyat una vegada abans d’entrar en el servei militar i una altra abans de casar-se.
El relat pertany al llibre Retalhos da vida de um médico, de l’escriptor portuguès Fernando Namora i que forma part de tot un conjunt de narracions autobiogràfiques.
Fernando Gonçalves Namora (Condeixa-a-Nova, prop de Coimbra, 1919 -Lisboa, 1989), que va ser un dels primers neorealistes portuguesos, es va llicenciar en medicina per la universitat de Coimbra, tot exercint la seva professió dins l’àmbit rural i l’Institut del Càncer de Lisboa. Aquesta obra, amb relats que són plens d’interés i emoció, assistim a les intervencions professionals d’un metge rural i a la vida dramàtica i pintoresca dels pagesos de la Beira Baixa i l’Alemtejo. L’estil de Namora, senzill, incisiu, ens dóna, doncs, personatges autèntics, vius, carregats d’humanitat, amb moments d’entusiasme i altres de crisi. En el fons de tot plegat hi ha una tendresa que commou el lector.
