Les eleccions europees –parcialment europees: hi ha una bona part d’Europa que no hi participa, la Unió s’ha apropiat del topònim Europa, com els EUA s’apropien del topònim Amèrica: no es cansa de retreure-ho Fidel Castro–; bé, aquestes eleccions revelen d’una forma obscena fins a quin punt els partits majoritaris fan ús de la Unió per resoldre problemes interns.

No és que el Parlament europeu sigui només un cementiri d’elefants, aquesta seria una reducció intolerable. No és tan sols el lloc on els animals més nobles i envellits van a deixar-se morir enmig d’una imitació molt confortable de la vida, però sí que és un lloc on aquests animals troben recer o refugi. A part de complir una funció geriàtrica, també serveix per acontentar gent fellona, per oferir llargues temporades de relaxament...

Ara per aquí diuen que el Parlament europeu també pot servir per reforçar la figura de Rosa Estaràs, però aquesta coartada no ha acabat de convèncer ningú. Aquí, el PP té molts de problemes. Anant-se’n a Europa, Rosa Estaràs no tendrà gaire ocasió de resoldre’ls, de mostrar així la seva capacitat per continuar al front de la delegació regional del PP. Però, en fi, si tots ens equivocam tant en mirar d’interpretar el present, és un doi avançar-nos a un futur que s’esdevendrà per paratges de gran evanescència.

Ara s’ha encetat un d’aquests períodes en què, per sobreviure sense ser víctima de mals irreparables, cal manejar amb molta destresa el comandament a distància, si és que sou dels que cercau informació a les televisions privades o públiques. Res no guanyareu de veure i sentir alguns personatges que apareixeran a la pantalla. La seva presència i el seu missatge no us tendran més ben informats: senzillament us posaran de mal humor. En el fons, ja deveu tenir decidit el vot –o la no participació. No tenim cap necessitat d’obrir les portes als monstres, ni que s’instal·lin en el nostre cervellet, on causarien petits desastres.

Per exemple, què en traureu de mirar el senyor Jaime Mayor Oreja, aquest home en línia amb l’extrema dreta del PP, que fa quatre dies encara tenia paraules entusiàstiques per al règim del general Franco Bahamonde? El seu passat, del qual emergeix ell en el present, és altament tòxic. Per què el posen de capdavanter? Tenir-lo lluny –altrament dit: no tenir-lo devora– presenta avantatges. Se sap, a més, que Europa ensopeix els esperits més convulsos, suavitza els caires més agressius de les persones de mal caràcter.

D’altra banda, és ell l’home que dirà a Europa allò que Aznar vol que Europa senti –una altra cosa és que se l’escolti. I Rajoy ha consentit així que Aznar fes aquella pantomima patètica de visualitzar les seves glòries passades, mitjançant la fotografia dels veterans del seu govern.

Al capdavall, tot plegat revela que, per als partits majoritaris –per als minoritaris és tota una altra cosa–, Europa és un basar del qual podem treure beneficis i en el qual podem tenir gent entretenguda.  Un gran basar devora un balneari o uns banys turcs. Istanbul, per exemple.