La veritat no està subjecta a la llei de la gravetat. No baixa pel seu propi pes, no s’imposa en raó de la seva mateixa essència. Aquest pensament –o aquesta formulació– és de Hannah Arendt, i en llegir-lo em va caure a plom com una de les constatacions més descoratjadores sobre la naturalesa humana. El mateix podríem dir de la raó.

No és possible –és clar que ho és– que la tasca de la humanitat per conèixer-se, per explicar-se, per il·luminar els espais habitats pel misteri o la simple ignorància, sigui tan fràgil que no pugui imposar-se al fanatisme, especialment al fanatisme religiós. Els avanços de la ciència i les possibilitats d’accés al coneixement no constitueixen garantia suficient per anar contrarestant la propensió a la tenebra. L’esperit inquisidor no s’afebleix, tan sols es decanta temporalment per agafar nou impuls. Ara, aquest esperit recorre el món en una onada gegantina d’integrisme lliberticida.

No hi ha comunitats ni indrets que es puguin considerar eficaçment protegits. De vegades, les reconquestes identitàries o culturals no són més –o també ho són– que viatges de retorn a primitives maneres de barbàrie, sovint a l’empara de creences religioses. Alerta a la invocació abrandada als orígens. La dreta europea més dura –Aznar, els germans polonesos Kaczynski, etc– malda per donar caràcter institucional a l’essència cristiana d’Europa –com si el judaisme o l’Islam no hi haguessin deixat empremta.

Un afer il·lustratiu de l’estat de la qüestió el constitueix la creació del Front islàmic per a la defensa dels valors ètics: és la reacció a la posada en llibertat de nou ciutadans condemnats a vuit anys de presó per la seva homosexualitat, i alliberats després pel tribunal d’apel·lació –no es descarta, com a causa de la rectificació judicial, la pressió de França. El Front reuneix més de vint associacions i caps religiosos, que en la seva primera aparició davant de l’opinió pública deixen ben clar que els homosexuals han de ser "eliminats de la vida", aplicant així una ordenança atribuïda al Profeta.

Allò que sobta més és el lloc, l’espai escènic de la tragèdia: el Senegal, un país capdavanter en la modernització de l’Àfrica negra postcolonial. A aquesta visió no és aliena la figura del poeta Léopold Senghor, que fou president de la república de 1960 a 1980. Mentre el cop d’estat era com una forma de govern en aquella part del món, el Senegal ha surat en el sistema democràtic –d’aplicació no més imperfecte que la d’alguns països del nostre entorn.

El Front atorga prevalença als valors ètics per damunt dels drets humans. Aquesta és la qüestió que rau en el fons de l’onada d’un integrisme que no es redueix als líders religiosos senegalesos ni s’acaba a les fronteres de l’Islam. Si l’homofòbia és un signe del fonamentalisme més calamitós, entendrem per què la jerarquia que encapçala el papa Benet XVI –i possiblement la majoria de catòlics– és la principal propulsora de l’onada –o tsunami.