A Ruy Díaz de Vivar li deien Cid, que és mot d’origen àrab, com el mot líder és d’origen anglès. La historiografia nacionalista espanyola ens l’ha presentat com un exemple de les virtuts del cavaller castellà i cristià: valent, altiu, sempre disposat a fer la guerra pel seu compte en la missió d’unir la patria, "reconquerint" terres i ciutats als infidels (?) per donar-les, amb una generositat extrema, al seu senyor natural, el rei Alfonso VI, a qui havia fet jurar, tanmateix, a l’església de Santa Gadea de Burgos, en la mateixa cerimònia per la qual era coronat rei de Castella, que no tenia res a veure amb la mort de son germà Sancho el Fuerte, assassinat pel traïdor Bellido Dolfos. El jove monarca no li va perdonar la humiliació i el va enviar "al destierro con doce de los suyos".
El 1895, el filòleg Ramón Menéndez Pidal havia presentat una tesi sobre el Cantar de Mío Cid, que en relacionava l’autoria amb l’èpica francesa i germànica (la de la Chanson de Roland) tot i marcar importants diferències entre l’èpica nòrdica i la castellana. Era l’anomenada teoria "neotradicionalista". A partir d’aquells estudis, el mateix Menéndez Pidal publicava el 1929 La España del Cid, un llibre que el franquisme va aprofitar per crear la icona del guerrer salvapàtries, matamoros i posseïdor dels valors morals cristians. N’hi haurà prou a dir que era llibre d’estudi a les acadèmies militars durant els anys de la Dictadura del Generalíssim. A més a més, la superproducció cinematogràfica protagonitzada pels famosos actors Charlton Heston, Raf Vallone i Sofia Loren va contribuir poderosament a estendre l’aurèola del mite nacionalista.
La desmitificació del Campeador va començar, però, amb els filòlegs i historiadors medievalistes, els quals van descobrir en el personatge castellà un autèntic mercenari, és a dir, aquell que es ven al millor postor. Hauria estat, idò, el cap d’una tropa que es posava al servei de qui li donàs bona paga o salari.
Però, per si no n’hi havia prou, la doctora en Filologia Hispànica i experta arabista Dolores Oliver, ha publicat El cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe, on defensa el caràcter arabitzat del Cid. Els textos presenten, segons ella, fonts aràbigues, mostren un respecte notori cap a l’Islam, la conducta del Cid apunta formes de cap tribal de trets típics beduïns que a tots tracta com a iguals. Altres elements relatius, especialment, al món militar avalarien la tesi de la doctora Oliver.
Quan jo era al·lot, em van fer no sols llegir les gestes llegendàries del Cid, sinó també dibuixar-ne la imatge que en duia l’Enciclopèdia escolar. Pels anys seixanta el sistema escolar espanyol no entenia de bilingüismes; ni integradors ni harmònics ni un rave: immersió total en una llengua, forastera, per bé que única oficial de l’Estat. Potser convengui de no oblidar-ho ara que els impositors d’ahir es queixen de no tenir la impunitat amb què llavors actuaven.
I amb la llengua, dins el mateix paquet, venia tot un seguit de regals de radical violència simbòlica: la Formación del Espíritu Nacional, una història manipulada, un mapa que curiosament esborrava alguns països veïns (retallava Portugal de la península, traçava una línia recta a la frontera francesa, però curiosament apareixia un bon tros del nord d’Àfrica, amb el "protectorado" del Marroc, la "província" del Sàhara i la Guinea "espanyola"); també afegia al mapa un altre arxipèlag africà, les Canàries, just davall de les Balears.
No oblidem que les representacions mentals són actes de percepció i d’apreciació, de cognició i de reconeixement, que esdevenen, al cap i a la fi, estratègies de manipulació simbòlica. Dins els espais colonials, els missatges que arriben de la metròpoli tenen la finalitat de refermar les representacions mentals del grup la cultura del qual colonitzen. D’aquí la importància de les icones dels mapes del temps a les cadenes de televisió.
