Les ganivetades que s’estan pegant el PSM i la versió mallorquina d’ERC, a compte de les properes eleccions europees, donen la raó als qui afirmen que els vertaders enemics sempre són dins la pròpia casa. El delirant frenesí amb el qual nacionalistes –d’un i altre pelatge– s’esquarteren enmig de la plaça pública no fa altra cosa que posar damunt la taula l’absoluta incapacitat de la nostra classe dirigent a l’hora de trobar solucions que vagin un poc més enllà de la preservació del seu statu quo, o dit d’una altra manera, és la constatació fefaent –una més– de la decrepitud ètica de certes elits dirigents que entenen la política com un fi en si mateix i no com un mitjà per canviar, modificar o simplement gestionar la realitat en funció de la necessitats de la gent.
Només des d’aquest plantejament una mica cínic es pot entendre que, en uns moments d’emergència econòmica, dues formacions gairebé testimonials es permetin escenificar una brega caïnita, suïcida i brutal per assolir el dret d’aspirar a un quimèric lloc al Parlament Europeu. Veure com es treuen els ulls dos dels convidats en aquesta festa més aviat magra en resultats que du camí d’ésser el Pacte II només pot generar desencís entre els seus votants. Tot plegat, l’actitud de PSM i ERC recorda el perquè una part de l’esquerra d’aquest país arrossega la maledicció de Moisès: igual que el cabdill hebreu, sembla que a la política illenca també hi ha gent condemnada secularment a avançar cap a la Terra Promesa però sense arribar mai a governar-la.
