L'ermita de Betlem i el puig d'en Xoroi

El vehicle ens condueix, després de deixar enrere la desviació de la Colònia de Sant Pere (Artà), cap a la urbanització de Betlem. A la zona dels Canons, uns tres-cents metres abans d’arribar a la primera rotonda d’aquesta urbanització, per la dreta comença el camí de carro de les cases de la possessió de Betlem, que continuarà en pujada fins a l’ermita. És un camí senyalitzat i integrat dins l’encara no inaugurat GR-222 (Sender de Gran Recorregut Artà-Lluc). A uns trenta metres de la carretera, podem observar a l’esquerra del camí un pou d’una gran profunditat, el pou de Betlem. A la dreta del camí apareixen restes de construccions per al bestiar i una paret. Prest passam un petit portell, des d’on observam a l’esquerra del camí un primer conjunt d’edificacions que eren destinades a destacament militar. Concretament, les restes actuals ens indiquen que s’hi allotjà la 16a Bateria d’Artilleria, destinada a la vigilància de la costa.

A la dreta d’aquestes primeres construccions en trobam d’altres de dedicades a sestadors i a estables per al bestiar, amb finestrons estrets. Arribam a les cases de Betlem, una possessió amb cases aixecades al segle XIX, que es troben en estat d’abandonament. Els edificis principals constitueixen dos blocs paral·lels que defineixen una clastra empedrada, oberta cap al nord-oest. Des de les cases de Betlem avançam pel camí de carro, que continua per la dreta. Un poc més endavant el camí vell, de ferradura, continua per l’esquerra. Els camps es troben sense sembrar, amb ametlers i garrovers abandonats i ullastres. El camí comença a dissenyar una pujada pel coster de l’esquerra d’una naixent coma, el centre de la qual és ocupada per un torrent. Aquest mostra un assut o presa per retenir l’aigua de les torrentades i permetre’n la filtració. Prest ens endinsam en una barrancada formada per l’erosió del torrent. El camí va assolint més altura amb seguretat i rapidesa, i presenta a la part del barranc un marge de sosteniment.

És aquest l’indret conegut amb el nom del Grau, que designa un pas amb un desnivell considerable. Prest se’ns apareix el final del comellar, amb una paret de roca natural, solcada per un bon nombre de cavitats. El camí salva aquest obstacle per l’esquerra, aferrat al coster més dolç de la penya i planteja alguns revolts per assolir el capçal. És obligat fer una mirada cap enrere i observar la vista retrospectiva del camí descabdellat. La profunda coma s’obre en primer terme cap a la plana de conreu de Betlem, i continua vers la mar, dominant la badia d’Alcúdia. Un portell ens dóna pas a una vall oberta, situada entre el barranc i l’ermita de Betlem. Apareixen parets i marjades d’antics conreus. Avui la imatge dominant és la deforestació. Rere el portell, hem d’anar cap a l’esquerra, on trobarem a escassos metres un petit pas obert sobre l’esvoranc d’una paret. El camí actualment passa per aquesta obertura i continua vora el torrent.

Un poc més amunt, a la dreta del camí podrem observar un forn de calç. Mentre el camí es fa més ample, descriu diversos revolts en pujada, s’enfoca cap a ponent i ens acosta al collet de l’ermita, marcat per pins a l’esquerra i una gran figuera a la dreta. Si giram la vista enrere, veurem el cim de la Talaia Freda (565 m), el puig més alt de les serralades de Llevant. Una vegada hem assolit el collet, hem d’anar cap a l’esquerra, cap a la font de l’Ermita, deixant de banda un portell a la dreta. L’ermita de Betlem apareix gratificant davant els nostres ulls, a l’altra banda de camps de conreu i d’horts, encerclats per una alta paret i esglaonats en marjades que acaben formant un angle agut vora la font. El torrent del comellar dels Cocons apareix vora el camí, a la dreta. La font de l’Ermita ocupa un replà ombrívol amb cinc plàtans. La surgència d’aigua presenta un nínxol d’arc rodó, amb el relleu en forma de cap de lleó per on raja aigua que cau en una pica i continua per una canaleta. A l’altra part de l’esplanada, hi ha una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Lorda.

Des de la font anam cap a l’ermita, que es troba ja molt propera, per un camí de carro que surt de davant la capelleta, cap a ponent. Vora el revolt que gira cap a l’esquerra, es troba el safareig que rega l’hort dels ermitans; després d’avançar amb una paret a la dreta, a cinc minuts escassos de la font, arribam a la barrera del recinte de l’ermita de Betlem. A l’esquerra queda la carretera que condueix a Artà (Ma-3333), que acaba en una esplanada amb polls. L’ermita de Betlem es bastí sobre les ruïnes de l’antiga alqueria islàmica de Binialgorfa.

Tornam a sortir del temple per continuar la passejada. Si miram el portell d’entrada a l’ermita, hem d’agafar el camí que puja per la nostra esquerra (a la dreta si sortim de l’ermita) i avançam cap al puig d’en Xoroi, per camí de ferradura. Entre argelagues, pins i càrritx, a la dreta observam el cementeri eremític i, després, unes cases en ruïnes. Els pins s’esvaeixen i es manté el càrritx. A uns deu minuts de camí, la via volta a la dreta, travessant una torrentera. Mentrestant, a les parets tallades de l’esquerra es retalla una gran cavitat; es tracta de la cova de la Jonquera, que recull tradicions de rendició de contingents de sarraïns als rei Jaume I, durant la conquesta de Mallorca. El comellar que davalla manté el nom de coma dels Captius. Envaeixen el camí pinotells joves que creixen esponerosos. A uns cinc minuts del revolt anterior, després d’una volta a l’esquerra, arribam a un planiol que constituïa una zona d’antics conreus.

Entre càrritx i algun pi solitari, set o vuit minuts més endavant, arribam al que denominam el coll de la Talaieta, per la muntanya que s’alça a la nostra esquerra. Cap a la dreta, s’estenen amples panoràmiques. Des del coll, el camí davalla, convertit en camí de carro. Quatre minuts més avall, voltam a la dreta i, just després, arribam al tàlveg de la torrentera, després del qual tornam a pujar. A uns dotze minuts del coll, passam una reixeta amb una corda, entre pins. El camí descriu pujadetes i baixadetes onades, fins que, cap a l’esquerra, puja més decididament. A uns catorze minuts de la reixa, arribam a un collet, curull de porrasses; a la dreta, s’endinsa un comellar de gran profunditat, el comellar de la font del Parral. Quatre minuts més endavant, arribam al coll de les Madrioles, amb un camí de carro que deixam a l’esquerra. Segueix un segon collet, mentre la vista ara s’obre cap a llevant, i arriba fins a Canyamel. El camí de carro encara continua, molt alterós, però aviat, entre clapers, deixa pas a un tirany marcat, entre porrasses. Continuam en tendència cap a la dreta, deixant dos tiranys, consecutius, a l’esquerra.

El camí passa ben a prop d’un penyal o gran roca amb el coster tallat, que deixam a l’esquerra. Un minut després arribam al coster d’en Pelat, amb vistes impressionants, especialment cap al Bec de Ferrutx, que s’alça a ponent. En aquest punt, deixam el camí i prenem per la dreta, cap al puig d’en Xoroi. Per això, davallam cap al collet proper, el coll Faraig, que assolim en només dos o tres minuts. Resten encara tres o quatre minuts de pujada, entre pedrenys solts i porrasses, per arribar al cim del puig d’en Xoroi, la fita del qual apareix rere una gran ginesta. El cim ens premia amb una vista panoràmica impressionant, que abasta tota la badia d’Alcúdia, amb el cap de Pinar i el cap de Formentor i, a llevant, la carena de les properes muntanyes d’Artà, a més del veí del nostre puig, el Bec de Ferrutx, que ara ens queda a l’esquerra, vers migjorn.

Des del cim del puig d’en Xoroi, tornam enrere pel mateix camí, per la qual cosa assolim el coll d’en Pelat, el coll de les Madrioles i el coll de la Talaieta, després del qual arribam novament a l’ermita de Betlem. Un cartell ens indica que falten 40 minuts per a les cases de Betlem. Passam primerament per la font de l’Ermita i davallam pel comellar del Grau, fins que assolim les cases de Betlem. Just després, deixam a la dreta l’antic quarter i arribam a la carretera, on acabam l’excursió.