Un pacte polític és un contracte a quatre anys entre diferents forces polítiques. Quan se signa l’acord, tothom ha d’estar disposat a cedir per fer possible l’objectiu comú amb eficiència i lleialtat. Un pacte no és un joc suïcida de travetes, malentesos i supremacia del partidisme sobre l’estratègia compartida a seguir.
Si cada decisió que s’ha de prendre ha de venir precedida de mesos de cacau, l’electorat queda esparverat i al final tanta indecisió es paga a les urnes. El pla de carreteres és un altre exemple d’aquest drama que estam vivint. A més, es tracta d’una inversió enorme durant vuit anys. Si ara es torna a armar la brega, això ja pareixerà la processó de na Moixeta.
Si pel camp de golf de Son Baco hi ha hagut un cacau descomunal, què no passarà amb tot un pla de carreteres? La pregunta s’imposa: quin concepte tenen del que ha de ser un pacte els que arribaren a l’històric acord del 2007? Si cada resolució ha de ser un cal Déu, vol dir que no ho tenen gens clar. La decisió sobre carreteres ja hauria d’estar fermada i ben fermana des de fa temps. I en la resolució final s’hauria de tastar el regust final que tothom ha cedit un poc perquè aquest país, en el seu conjunt, sentís viva l’esperança que podem continuar, junts, endavant i fora por.
