El professor Antoni Riera Font afirmava, divendres, en el context d’un debat promogut per l’Institut d’Estudis Catalans, que les crisis economicosocials poden tenir un component positiu i s’han d’entendre com una oportunitat. Com és obvi, el risc de convertir la crisi en una escaiença desaprofitada acostuma a ser allò més natural.
Una crisi política, com ara la que s’està vivint i patint a les Illes Balears, també pot esser entesa com una ocasió per fer autocrítica, per corregir defectes endèmics i per arriscar en la recerca de trajectes nous. En primer lloc, convé anotar que la crisi política de la comunitat afecta sobretot Mallorca i en qüestiona profundament l’arquitectura i la solidesa de cadascuna de les formacions polítiques i, en conseqüència, distorsiona els acords que aquests partits vulguin i puguin emprendre.
En els pactes desiguals, a més de filar prim, encertar entre allò que és just i equitatiu i trobar l’equilibri entre la generositat i l’exigència és un art que requereix un aprenentatge i unes habilitats socials per a privilegiats. Allò que s’ha posat de manifest, sobretot, però no exclusivament, amb l’actitud pública d’UM, és a dir amb la cultura del descontent i de la queixa elevada a la categoria de normalitat, és una crisi de convivència i una crisi a la banqueta del Govern i del Consell de Mallorca.
Els equips juguen bé, estan més o menys conjuntats, coneixen els seus límits i tenen consciència clara d’allò que volen, però no acabam de posar-nos d’acord amb el paper dels entrenadors, amb alguna de les regles del règim intern, amb els codis de deontologia política que hem de compartir i, sobretot, l’opinió pública espargeix la percepció que hi ha algunes síndromes, privilegis, malentesos i insatisfaccions emocionals, moltes d’aquestes derivades de la competència i la tensió entre persones que no acaben d’autocontrolar-se i exterioritzen les seves incontinències.
El debat s’està escorant pel cantó de la psicologia personal i els lideratges s’estan mesurant en relació amb la fortalesa mental i les habilitats personals de cadascun dels mediadors del pacte, molt més que sobre les seves capacitats polítiques, la seva eficàcia i la seva visió estratègica de país. Ens estam acostumant a conviure amb el soroll i a fer de la contaminació acústica l’atmosfera política habitual.
També aquests sorolls s’han de classificar per discernir-ne tot allò que són pretextos i estratègies, separar-ho d’allò que són arguments ideològics innegociables o negociables i d’allò que són principis inqüestionables des del vessant de l’ètica política i cívica. Però, al mateix temps, entenem que ara més que mai és imprescindible crear ponts, recrear espais de convivència i d’entesa personal entre els principals responsables actuals del pacte, trobar facilitadors i mediacions que permetin reencontres a nivell personal i emocional.
Si no és així, segurament aquesta crisi s’enquistarà o gangrenarà i, en el pitjor dels casos, acabarà prest en una metàstasi. Si contràriament entenem la conjuntura com una etapa de trànsit i de metamorfosi, per ventura ha arribat el moment de deixar de mirar només la part més obscura, artificial i perversa dels individus i de les sigles polítiques.
