nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
25°

Catalunya és més que un club

Per a un club com el FC Barcelona, les victòries no són tan importants com per a d’altres, tota vegada que és veritablement un club, i això implica una filosofia de vida, una relació especial amb el seu país, una manera d’estar en el món, en fi, ja ens entenem: la retòrica del més que un club és inexhaurible, i si als que volem creure-hi ens ajuda a treure el cap fins i tot després de les grans pífies, als adversaris i als enemics els irrita i/o desconcerta. Cert que res no és de franc, i sentir-te molt del Barça, per siguin quins siguin els llaços sentimentals, socials, polítics o culturals que t’hi vinculin, sentir-te molt del Barça comporta uns patiments, unes angoixes, un desassossec totalment desconeguts en les esferes merament futbolístiques.

És el preu que has de pagar per la seguretat que estàs en el bon camí, per la certesa que els desviaments o els extraviaments temporals no afecten el nucli de la teva fe ni distorsionen els teus elevats objectius. Saps que els altres juguen a futbol, i que aquí comença i s’acaba tot, de forma que perdre o guanyar té per a ells una importància extrema. Només juguen a futbol. El Barça juga a futbol, efectivament, unes temporades malament, d’altres regular, i fa alguns partits que ens il·lustren de com aquest joc pot transcendir la seva mateixa essència per esdevenir sal de la vida –en el sentit evangèlic.

El Barça juga a futbol per ensenyar-nos que el futbol no ho és tot, en aquest món. El futbol, així, és un medi, no un fi. La passió amb què es viu el futbol en el planeta Barça no la pot generar només el joc, l’esport: té components que cadascú hi aporta, la memòria, l’esperança, la concepció d’un món. És per això que les apoteosis del barcelonisme s’eleven part damunt de les maneres d’alguns humans i esdevenen comunions multitudinàries que celebren la fe en la terra promesa. Ja ho val.

Sembla estrany que una veritat irrefutable com la del sentit transcendent del barcelonisme no sigui universalment coneguda i, per tant, no hagi desencadenat tots els moviments socials que se’n podrien esperar. Dels paratges espanyols, com és natural, no podíem esperar ni la sensibilitat ni la subtilesa necessàries per accedir al gran misteri de la fe barcelonista. Ara, però, un important diari francès, Libération, després de l’eliminació de l’Olympique Lyonnais, remarca les grans diferències existents entre una i altra manera de ser en el món: un equip juga a futbol –al Lyonnais li ha tocat rebre–, mentre que un club navega a bord de la història del seu país. La fe és una força incontrolable. Ara seria interessant que s’imposàs l’axioma de Tísner: Catalunya és més que un club. Però, com sempre, sembla que encara no ha arribat el moment.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 13 anys
El Barça em sembla una entitat contradictòria: arrelat a un país ocupat, juga es paper d'equip gran. Seria davant el Madrid un poc com s'euro davant es dòlar. És a dir, peix gros i, a la vegada, amb ses classes populars i oprimides, com es menja això?
I, canviant de terç, mestre Frontera, és "mitjà" i no "medi" que s'oposa a "fi"
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente