algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
24°

Pirmer centenari d'un llibret ben saborós

En una recent entrevista, William Rowe, poeta, traductor i professor d’Universitat de Londres, manifestava la seva preocupació perquè, per mor de la internacionalització, l’anglès, a la vegada que esdevé llengua franca del món, està perdent les ressonàncies històriques que contenen les varietats lingüístiques regionals.

Deia el professor que l’anglès internacionalitzat és un idioma completament dessaborit, sense memòria. L’opinió d’aquest expert em deixa una mica perplex. Aquí uns quants catalanoparlants (no sé si gaire) vivim preocupats perquè el nostre parlar no es mori mentre els reis del món lingüístic veuen com un ús estàndard indiscriminat va deteriorant l’anglès.

Carles Casajuana acaba de guanyar el premi Ramon Llull de novel·la amb un relat ficcional que es titula L’últim home que parlava català: dos escriptors que pateixen mòbing urbanístic polemitzen sobre el futur del català; el debat deixa clar que el perill de la llengua cal cercar-lo en l’empobriment de la seva expressivitat a causa del mòbing lingüístic que pateix el nostre idioma.

Quan l’any 2000 celebràrem a Menorca l’Any Benejam, en memòria de l’il·lustre pedagog ciutadellenc, la regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Ciutadella va reeditar el Vocabulario menorquín-castellano (1885). Joan Benejam manifestava que l’havia escrit amb el propòsit de fer que els lectors poguessin arribar des dels mots menorquins, que coneixien i eren el seu punt de referència, als mots castellans, que els eren desconeguts.

I en un pròleg a la nova edició, el filòleg Àngel Mifsud assegurava que "per contra, avui trobaríem menorquins que són incapaços d’emprar aquest vocabulari d’esquerra a dreta". No li mancava raó! N’he fet la prova i ho he pogut comprovar.

El professor Mifsud hi deia més endavant: "A hores d’ara, en què domina la globalització i s’imposen necessàriament els estàndards, aquests reculls com el de Benejam, que foren editats perquè la població aprengués una altra llengua (que en els projectes del poder havia de substituir la del país), són ara uns tresors on podem anar a cercar l’enriquiment de la llengua dels joves".

Un petit tresor lingüístic per als menorquins guarda també un altre dels títols de J. Benejam. Ciutadella vella és un conjunt de vint-i-tres quadrets de costums d’en primer. Del XVIII i XIX, si pensam que l’autor va néixer el 1846 i que, en escriure’ls, tenia seixanta-tres anys, i que hi aportava facècies que ell havia sentides contar als seus pares i avis, així com records de la seva infantesa.

La modèstia del text, que va acabar d’escriure fa cent anys, dia 8 de març de 1909, no ens ha de fer perdre de vista el seu indubtable interès dintre del vessant costumista. Com sol ser habitual en aquesta mena de literatura, fa servir una llengua vigorosa: precisió, color, diversitat, pòsit històric... al servei d’una expressivitat admirable.

Molts dels mots d’aquella parla avui han desaparegut innecessàriament o han estat substituïts per altres d’aliens; presentava també una rica varietat de locucions, comparances, dites i frases fetes, que són una delícia de llegir.

"Tot se pot dir bonament, sense fer mal a ningú, amb bona intenció i no tombar sa sella" –açò escriu mestre Benejam i ho practica: fibla les supersticions, mals hàbits i creences estúpides, fruits bords de la ignorància; denuncia la submissió política del poble als cacics ("els qui duien el pont de la ciutat"), sovint persones estultes; pugna per la igualtat social entre homes i dones; reclama més atenció dels qui comanden per als problemes reals, i destria amb intel·ligència el gra de la palla en tot quant succeïa no tan diferent, si bé hom s’ho mira, al que succeeix encara ara.

Fem-ne un tast:"Una bruixa apareixia sempre baix sa forma d’una vella pobra, lletja, malrobada i que visqués tota sola. Jo no sé per què era això, de que una velleta de bon aspecte i de família tal qual per cap concepte era tenguda per bruixa. Tampoc puc comprendre per què sempre havia de ser una dona i no un homo; per què hi havia d’haver bruixes i no hi havia d’haver bruixots...". Quina ironia més fina tenia la ploma de Mestre Benejam!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.