Aquests dies que només es parla de crisi econòmica ens hauria de servir, a més del lament, per a la reflexió. Ens qüestionam diàriament el model econòmic com si no l’haguéssim fet entre tots nosaltres i, a més, el desvinculam, amb la inconsciència que ens comença a caracteritzar, del model de societat que tenim.
No cal entrar en el debat clàssic de si l’ou primer o la gallina després, de si el capitalisme agressiu i la globalització han provocat una societat consumista, superficial i insolidària, o bé si per contra vàrem ser nosaltres, els éssers socials, els que vàrem crear un model econòmic adequat al nostre materialisme.
Discussions, al cap i a la fi, estèrils, perquè ara els fets ens sobrepassen i sembla que ja hem entrat de ple en l’espiral d’absoluta bogeria i injustícia. Així, mentre els governs occidentals se centren, quasi exclusivament, a netejar doblers a les entitats financeres per aturar la crisi, els bancs i, el que és més greu, les caixes han tancat el calaix dels doblers i del sentit comú. Dijous passat podíem veure en aquest diari Josefa Manzano, una mare fadrina amb quatre fills amb una ordre de subhasta sobre el seu pis per un inexistent retard de 39 dies en el pagament de la hipoteca.
Als ciutadans corrents i normalets ens resulta creïble pensar que consentim i mantenim un sistema que pot deixar una mare i els seus quatre fills en el carrer per un retard de 1.200€, mentre que d’altres personatges es passegen amb els seus cotxes de luxe amb crèdits de milions d’euros impagats, empreses pagades i treballadors en el carrer.
Per això, el misser de Josefa intenta despertar les nostres consciències relatant la falta d’humanitat i l’engany de la caixa en qüestió a una dona que no sap llegir ni escriure i que amb mil euros al mes en paga sis-cents d’hipoteca i manté quatre fills.
Mentrestant, en el debat polític la brega setmanal se centra en la possibilitat d’avortar a 16 anys al marge dels pares. Els tertulians no es posen d’acord, n’hi ha que pensen que la decisió l’ha de prendre l’adolescent, mentre que els altres recorden que en aquest país una al·lota de 16 anys no pot ni comprar tabac.
Així, vist amb distància, la cosa pot semblar marciana però quan hi pens, i em ve al cap Josefa, em deman si ella realment ha tengut mai la possibilitat de triar el que vol. Supòs que no, que a ella li ha tocat viure en el bàndol dels infeliços.
