El sistema Mac Adam es posa en pràctica a la xarxa de camins europeus. Es tracta d’una barreja de pedra i aglomerant emprat per a la pavimentació de les vies públiques. La pedra matxucada o picada, generalment, calcària, d’una mida d’entre quatre i set centímetres. El conjunt, fortament apiconat, proporciona trespols llisos i consistents. El nom deriva del seu inventor, l’escocès Mac Adam. La construcció de carreteres, segons aquest sistema, va fer que qualsevol calçada fos més regular i resistent i va permetre el trànsit ràpid dels cotxes de postes i les diligències. D’aquestes, probablement, la més ràpida era el velocífer, en forma de vagó, de quatre rodes, més petites les davanteres, i amb la força de cinc cavalls. A París funcionaven uns carruatges tricicles amb dues cavalleries que encara resultaven més lleugers.
Es podia viatjar, per tant, més veloçment que anys anteriors i d’una mitjana de quatre quilòmetres per hora es va passar, el 1848, als tretze quilòmetres en el mateix temps. Però Mallorca era just una altra història i així ho reflectia George Sand en el seu llibre sobre la nostra illa. Escrivia: "El que diuen aquí camí és una cadena de precipicis intractables i el trànsit des de Palma a les muntanyes de Galatzó presenta al dissortat passatger la mort a cada passa. Pels voltants dels pobles els camins són menys perillosos, però tenen el greu inconvenient d’estar reclosos entre dues tanques de pedra seca o dues séquies fondes, que de cap manera no permeten el pas de dos vehicles... Quasi tota la gent del país té un carruatge de la casta que sia i els nobles conserven carrosses del temps de Lluís XIV, de caixa ampla, alguns amb vuit vidres i les rodes dels quals, molt grans, desafien tots els obstacles.
Quatre o sis fortes mules estiren amb lleugeresa aquestes feixugues màquines, de mala suspensió, pomposament desendreçades, però espaioses i sòlides, amb les quals es franquegen al galop i amb molta audàcia els més terribles congosts, encara que no s’acabi el viatge amb algunes contusions, cops al cap o fortes derrengadures...". A més dels carros de la pagesia, anaven pels nostres camins altres carruatges de senyor com landós, berlines, birlotxos, simons, galeres, tartanes etc. Inca-Palma era el trajecte que disposava de la millor diligència, tres pics per setmana, però altres vehicles complien la mateixa funció enllaçant la capital amb Manacor, Andratx, Llucmajor i d’altres poblacions. Es conservava una ruta romana, antiga calçada, sobre la qual es va fer el camí vell de Sineu. Criticava George Sand la lentitut d’aquells serveis i deia que de Palma a Valldemossa i només per a cobrir tres llegües, eren tres hores de viatge.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.