Hom potser no entendrà el sentit del títol d’aquest comentari, però si coneixem la llarga trajectòria d’encerts plàstics que Jim Bird ha desenvolupat durant la seva vida, serà fàcil entendre que ara, desprès de treballar molt, ha fet un pas més, en el qual no entrarem en valoracions explícites de comparació, però podem dir que l’estètica de les seves obres ha fet un gir, que ens ha sorprès de manera molt positiva. Aquest artista, de setanta-dos anys, ha passat la seva vida entre Anglaterra, Nova York i Espanya, ja que ha fet diverses exposicions a la galeria Joan Prats de Barcelona i també ha exposat a Sitges, la vila anomenada la "Blanca Subur", on hi ha el Museu del Cau Ferrat, de Santiago Rusiñol, un bon vivant a qui, com Jim Bird, li agradava molt la vida.

Anteriorment a la mostra actual, a la Galeria Altaïr, de Ciutat, gaudírem de la pintura matèrica d’aquest artista i, molt especialment, de la gestualitat dels colors damunt les teles. Recordem com el vermell, un color que ha interessat molt a Bird, es movia, de manera rotunda i voluptuosa, damunt els fons negres. Ara, la superfície del quadre és totalment plana, amb el mínim de matèria, de manera que sembla que la tela no hi ha estat tocada. Els colors grisos o vermells hi creen uns suaus espais horitzontals, de gran elegància, però aquests no són opacs, sinó que deixen intuir el color, menys espès de tonalitat, que hi ha davall.

Bird recorda que va voler fer un treball com els actuals ara fa vint anys, i es va adonar que encara li mancava tenir més ofici. Avui, després d’ haver après molt i d’haver estat receptiu a tot allò que li arribava, té un pòsit de bon ofici, que li permet pintar com vulgui i sempre de manera excel·lent. Jim Bird pertany a aquella generació que ha treballat de manera intensa i que ha anat pel món xuclant allò més interessant que ha ocorregut al seu entorn. Parlam, per tant, d’un savi.