Els lectors de l’edició electrònica d’aquest diari detectaren almenys tres errors a l’article de dissabte passat. Vaig escriure "paparazzi" en lloc de "paparazzo", "veure’m" per "veurem", i "llecó" per "llecor". Per a què el lector pugui canar exactament la intensitat del dolor que m’han produït les errades diré que estic d’acord amb el meu mestre J. Fuster sobre que les úniques faltes imperdonables són les faltes d’ortografia. Jo en faig tres en un sol article.
Estava convençut que treballava amb xarxa –amb correctors– però ara veig que la xarxa està ben foradada. Què més hi puc afegir? Només recordar Francisco de Goya. I és que en un dibuix que trobaren pintat quan l’aragonès tenia ja vuitanta i tants d’anys a la part de darrere hi havia una inscripció on el pintor afirmava amb tota humilitat "todavía aprendo". Si Goya estava disposat a aprendre als vuitanta, com no hi he d’estar jo als seixanta i molt més ignorant que el de Fuentetodos? No em queda, doncs, més remei que ser just i donar les gràcies als que m’han fet veure els meus errors.
Per ventura, algun lector recordarà que l’article esquerdat per les faltes tenia com a finalitat analitzar el debat o la brega que s’està produint sobre l’agricultura mallorquina i el seu futur. Un debat que vaig estimar oportú personificar en dos personatges: Biel Company i Mateu Morro. Vaig dedicar la totalitat de l’escrit passat a estudiar el que en epistemologia es diu falsos cognats, és a dir, aquelles coses que es donen per bones i per provades, però que quan hi penses una mica ni són tan certes ni estan tan provades com se les suposa.
Són idees o coneixements, a més, que enterboleixen o, fins i tot, impedeixen, en la meva opinió, un debat serè i racional, que és el que jo voldria. Una de les primeres idees o sentiments que –com assenyalava la setmana passada– s’hauria de posar en solfa és la visió, pròpia del xovinisme, de pensar que el que és congria a Mallorca –els xots, les taronges, les ametlles, els porcs, etc.– és més gustós o "deixa la boca més neta" que el que és foraster. Ja vàrem dir que hi havia poca base per a sustentar aquestes opinions, que he vist expressades a les pàgines que confecciona l’admirat col·lega Mateu Morro. Hi ha, tanmateix, una altra casta de xovinisme, més subtil, i és el de pensar que la saviesa agrícola mallorquina és superior a qualsevol altra.
Quan he intentar indagar en què consistia aquesta pretesa saviesa les respostes han estat diverses i la majoria estaven en relació amb l’elecció d’una bona lluna per realitzar determinades tasques agrícoles: sembrar, empeltar, podar, senar, tondre, etc. No he pogut mai comprovar la certesa d’aquesta ciència i, a més, quan m’he mogut una mica de lloc, les idees que he trobat han estat no solament diferents sinó fins i tot contradictòries. El que es creu a Sineu, que és el Vaticà de les creences llunàtiques, és prou distint del que es creu a Pina o a Maria de la Salut. Si a mi em demanassin una idea agrícola original de Mallorca i exportable diria que l’única que conec són les varietats d’ametlles –"belona", "blanquerna", "soleta", etc.– que ha aconseguit el meu amic pobler Rafel Socies Company".
La darrera de les idees falses que hauríem d’abandonar si volem un debat profitós i sense trampes és la de pensar que naturalesa i agricultura poden anar de bracet. Un altre amic meu, el menorquí Tomàs Vidal Bendito, ha demostrat, jo crec que de forma incontestable, que quan a Menorca la gent ha hagut de recórrer a l’agricultura el medi ambient ha patit i, al revés, quan la indústria ha anat per amunt, l’agricultura ha estat menys agressiva i, en conseqüència, el medi ambient s’ha recuperat. Agricultura i medi ambient acostumen a ser antagònics. La setmana que ve acabarem. Ho promet.
