Feia temps que no tenia notícies de Mitì Vigliero Lami, l’escriptora italiana que es va fer famosa amb la publicació d’aquell estupidiari de la gent madura (Lo Stupidiario della Maturità, del 1991), que aprofitava la vella tesi que el problema de la majoria del personal és senzillament que no vol créixer. La vella tesi que molts individus voldrien ser perpètuament menors d’edat o, com deia la italiana, el feliç descobriment de la possibilitat de mantenir-se immadur i ser feliç.
Les perles de saviesa que ha anat amollant des d’aleshores (tan repetitives com les que ens engega cada quinze dies Rodríguez Ibarra sobre la necessitat de digitalitzar-nos —com si algú en dubtés!—, però amb molt més humor) confirmen que els nous temes del periodisme contemporani —tant dels més selectes i minoritaris com dels més populars— són un retorn al passat amb tots els ets i uts: agafes qualsevol diari o revista dels últims mesos i tothom hi parla de la "frugalitat creativa", del ressorgiment del thrift (la senzillesa, la simplicitat), de la parsimònia i dels abstemis del consum.
Jo mateix ho puc confirmar, perquè l’altre dia un bon home em va aturar al mig del carrer i em va demanar, un punt coactivament, "dóna’m 60 cèntims". Aquesta és la mesura moral (i econòmica) dels nostres temps: seixanta cèntims, les velles i oblidades cent pessetes, que ningú no recorda, excepte com a argument caritatiu.
En realitat, tornar al passat és ja tot un programa polític, un desideràtum col·lectiu, una utopia. La pel·lícula culta més de moda arreu d’Europa és L’edat de l’estupidesa (The Age of Stupid, de Franny Amstrong), on Pete Postlethwaite (habitual de les pel·lícules de Ken Loach, però que vam conèixer a Alien3) es lamenta, des del món devastat l’any 2055, que el 2008 ningú no feia res per solucionar el canvi climàtic. És a dir: traieu profit a l’estupidesa, a veure si així disminueix. I un dels motius d’èxit del film ha estat la publicitat, que parlava de "les estúpides campanyes" que s’han desplegat des de fa anys i que, tot i costar milers de milions d’euros, no han servit de res a l’hora de pal·liar mínimament el canvi climàtic.
Bé. Em sembla que la proposta de Mitì Vigliero, actualitzada gairebé cada dia al seu bloc amb divertides especulacions sobre el significat dels mots nous que neixen al llenguatge quotidià i altres jocs lingüístics, tracta, i no per decisió voluntària, de l’estupidesa com una de les belles arts: la més real, en concret, la més practicada, la que hauria de servir de fonament de qualsevol pretensió intel·ligent.
Darrere del canvi climàtic, com darrere la crisi econòmica, les fallides sentimentals, els accidents de trànsit, els fracassos electorals o molts èxits editorials, sovint no hi ha gaire més que estupidesa: comprovable, mesurable, previsible, perfectament visible i gratuïta estupidesa. Els temps són favorables al punt de vista que atorga aquest superàvit d’estupidesa molt més als homes que a les dones, però això no deixa de ser un signe dels temps, una marca que farà més fàcil la feina dels historiadors del futur.
