És evident el paral·lelisme entre el discurs pronunciat ahir per la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, i el de divendres passat per Francesc Antich. Munar apel·la al pacte i Antich, al consens. En les actuals hores confuses, de dissensions polítiques i de feridora crisi econòmica, no semblen casualitat els pols convergents dels dos grans artífexs de l’acord del 2007, que propiciaren la fugida de Matas cap al riu Potomac i apostaren fort per la transformació de la realitat balear.
És molt possible que la relació Antich-Munar no sigui ara tan estreta com fa vint mesos. Ha plogut moltíssim des d’aleshores. Hi ha hagut crisi dins UM i Antich ha de fer front a la més gran despressió econòmica des dels anys setanta. No són dies per a l’alegria. Però sí per a la reflexió i la memòria, per evocar com es gestà i produí aquell canvi i quins foren els seus principals actors.
I si es vol mirar cap endavant, amb la proa ben dirigida i el timó ferm, el concepte fonamental és el del pacte, clau de les hores més esperançadores de l’autogovern balear, clau de la sedimentació de la democràcia a l’Estat espanyol i clau de de l’avanç de les llibertats arreu del planeta.
Aquests objectius tan nobles es basen en l’aprofundiment, dia a dia, d’un concepte essencial per a l’avanç de totes les societats desenvolupades i lliures: els aliats. Només el respecte, el tacte i l’alta cultura política que implica respectar aquest concepte pot fer possible superar les hores incertes i mantenir la proa estable envers els objectius comuns.
