El santcrist, flanquejat per Franco y José Antonio

La primera vegada que vaig veure un santcrist en un espai públic va ser a l’església del meu poble, i, és clar, aquesta presència no em plantejà cap problema, com tampoc no me’n plantejà cap veure’l a l’escola de les monges. Va ser en anar a l’escola pública quan –com si fos ara– el santcrist em va sorprendre, ja que no era un lloc on esperàs trobar-l’hi. Va ser tan sols un instant, que fou immediatament engolit pel clima omnipresent de religiositat del país, associat amb la vida en general. Bé, ja està, el santcrist presidia l’escola, i això era tan natural com el fet que les classes havien de començar amb una oració. La figura del crucificat estava penjada a la paret de l’enfront, una mica més amunt que els dos quadres que el flanquejaven: el d’un José Antonio Primo de Rivera uniformat, monocolor, en un gris un poc estantís; i el del general Francisco Franco Bahamonde, amb la vista posada en un infinit, com si acabàs d’albirar la unidad de destino en lo universal, que era la definició d’Espanya més en voga aleshores, precisament perquè no estàvem d’humor per desxifrar enigmes que no ens importaven gens. Més endavant, aquesta figura fou substituïda per una altra del mateix individu, però ara a cavall, en una al·lusió retòrica a Santiago y cierra España. El santcrist apareixeria durant molts d’anys en companyia dels dos feixistes de referència: en escoles, sales de conferències, biblioteques, salons, despatxos, sales de reunions... Per no allargar massa: també el vèiem a la tauleta amb la Bíblia sobre la qual juraven el seu càrrec els ministres de governació, per exemple. Igualment el vèiem en algunes sales de tribunals. Cert: era el mateix santcrist de les esglésies dels suburbis madrilenys o barcelonesos, on alguns capellans temptejaven les vies de fer arribar la misericòrdia en aquells paratges de la desolació. Però el santcrist l’associàvem, sobretot, al nacionalcatolicisme, còmplice necessari d’una repressió ferotge, d’una negació criminal de qualsevol forma de llibertats cíviques i polítiques. També sortia al carrer, en processó, flanquejat per una guàrdia civil que encarnava un dels aspectes més sinistres de la dictadura de Franco. Mentre, encara es matava gent per les seves idees polítiques, el règim negava la condició d’éssers humans a milers i milers d’homes i dones, reduïts a les presons –on també la figura del santcrist presidia espais comuns.