cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
22°

Cristofòbia i cristofília

Cansa haver d’entrar en qüestions que qualsevol país del nostre entorn –o si més aquells als quals m’agradaria que ens semblàssim– estan superades. Una, recurrent, és la histèria que s’apodera d’alguns cappares de la fe vaticana quan s’assoleix un gram d’efectiva separació entre estat i religió. Aquesta vegada la polèmica ve a compte de l’encarregat provincial del Vaticà a Toledo, un tal Cañizares, que en el passat míting dominical normatiu, arremeté contra la justícia espanyola perquè un jutge s’ha atrevit a sentenciar que tenir una estatueta pròpia del ritus vaticà a un centre públic d’ensenyament –pel cas, situat a Valladolid– no és adequat i que, per tant, cal llevar-la.

En Cañizares aquest pareix que va entrar en santa còlera i des del púlpit sentencià –ja se sap: justícia divina, llei natural, etc, allò que l’esposa del cap de l’Estat diu que la llei democràtica no pot contravenir– que això, juntament amb què al Congrés dels Diputats del nostre país, que no és confessional, no s’hi pengi una placa en record d’una tal monja Maravillas, "són fets en els quals es denota una cristofòbia que, en definitiva, és l’odi a si mateix". Serien entendridores aquestes ideologies que tot el dia estan repartint als que no les comparteixen certificats de patir autoodi, si no fos perquè arriben a ser cansades.

Pel cas a Cañizares se li ha d’agrair que s’inventi la nova parauleta, que té gràcia: cristofòbia. Gràcia sí que en té, i se li ha de reconèixer que ha estat ocurrent. Però una fòbia és una malaltia, així que el sentit profund de l’ús del terme no ha estat gens innocent, i maleïda la gràcia que té quan el tipus aquest s’erigeix en metge i determina "que la nostra societat està malalta, molt malalta (...) A la situació econòmica (..) se li uneixen crisis més profundes, de les quals l’econòmica és un reflex visible: crisis del sentit de la vida (vaticà, naturalment), crisi humana (s’ignora quina és), moral (la seva) i de valors universals (els seus), crisi espiritual (el seu) i social (la seva) i crisis del sentit de la veritat". Apa: aquí tenim el resum de tot. La veritat. La seva i que tots hem de compartir perquè si no estam "malalts".

És una argumentació que transcendeix la simple opinió –que ell, com qualsevol altre ciutadà, fins i tot aquells que són funcionaris de la fe vaticana, té tot el dret del món a tenir i expressar– per ser una mostra de com aquesta genteta no s’avé gens ni mica de bé amb la llibertat i la democràcia. Allò que és de sentit comú –la separació entre esglésies i estat– és una "malaltia" quan es posa en pràctica. I si estam malalts... doncs cal intervenir quirúrgicament per extirpar el càncer social, no? Ja dic: la rialla se’t congela; federat és el que fa. Cristofòbia no ho sé, ara, aquests cristofílics són un vertader perill per a la convivència. I, a més, el hem de pagar el sou. Ja té dallonses, la cosa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.