algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
19°

Ous estrellats, passejades, colesterol

Ara van a caminar, caminen, caminen en grupets de quatre o cinc, cerquen els camins de fora vila més planers, i duen un control involuntari i minuciós dels canvis produïts en camps i tanques, en les granges i l’aviram. Caminen, caminen. Els metges de poble ara envien les dones a caminar per fora vila, a moure el cos, per solucionar uns problemes o per atenuar-ne uns altres. És una alegria topar-se de front amb aquestes colles de dones del poble, quasi no s’aturen en veure’t, perquè les instruccions de la marxa són severes, però duen escrita als rostres la pau de qui, finalment, es pot passejar sense haver de donar comptes als homes.

Fa uns anys, això hauria estat mal vist, i moltes d’elles no hi anaven, a passejar, era una manera ostentosa de perdre un temps del qual sempre anaven curtes. Ai, Guiemet, és pes colesterol, això que ara s’ha posat tan de moda. A algunes no els ho trauràs del cap, que és una moda, però, sigui com sigui, gràcies al colesterol poden passejar amb les seves amigues i veure créixer l’herba, albirar els primers núvols d’estornells, més endavant la primera albada de les flors d’ametller. El colesterol... Ara que tothom hauria pogut menjar, més o menys, tanta sobrassada com li demana l’estómac, i mira que ho és, bona, la sobrassada, quan és bona, no t’aturaries mai de menjar-ne, amb una llesca de pa torradet, o no, o ben fresc...

Però fa colesterol. Jo els explic, si em donen temps, la teoria del doctor Francesc Bujosa: la sobrassada dolenta té el colesterol dolent. La bona, el té bo. Dubten per un instant. Riuen. Ja m’agradaria, ja, que fos així, diuen. Continuen, les mir uns moments com recuperen el pas falaguer i la rialla còmplice. De qui deuen xerrar? Però no és la reducció dràstica en el consum de sobrassada allò que més les mortifica, sinó la privació dels ous estrellats –amb patatetes frites i alls frits, oh, quin gust, Déu meu...– com a plat de consum reiterat. I mullar-hi pa, mullar-hi pa... De vegades l’acompanyàvem amb un tros de llangonissa frita...

Aquesta privació és humiliant, perquè és sentida com una intromissió de l’Estat en la intimitat de les persones. A més, els metges han tardat anys a posar-se d’acord, i ves a saber si encara canviaran d’opinió. Els ous estrellats, antany escassament presents a taula per la carestia crònica de la pagesia, ara són objecte de prohibició... I com ho fa, per sobreviure, la persona acostumada a sopar d’ous estrellats tres o quatre vespres la setmana? És intolerable. Però, ja que en pots menjar pocs, li dic a una cosina de la meva quinta, fregeix-los bé. Què vols dir, què saps tu que no sàpiga jo de fer ous estrellats?, es pica ella. Jo li don la recepta: l’oli ha d’estar quasi a punt de bombollejar, i aleshores hi deixes caure el blanc de l’ou.

Com, el blanc de l’ou? Sí, perquè prèviament n’hauràs separat el vermell. Bé, quan el blanc ja treu randetes pels contorns, hi deixes caure molt en bones, al centre, el vermell, i amb una cullera li passes oli pel damunt un parell de vegades, fins que el tel esdevengui translúcid. I ho treus tot, de manera que no quedi oliós. El blanc haurà perdut aquesta consistència gomosa tan poc grata al paladar, mentre que el vermell estarà quasi com estava quan, antany, en temps de messes, el mesclaven amb un tassonet de mistela i el donaven a beure als homes en el moment més feixuc de tot l’any en la feina de pagès. Ho provarà, em promet amb aire reptador. Però que em prepari per si la recepta no millora els ous estrellats de sempre, que els seus nebots no deixen mai d’alabar-li. Ja en parlarem.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.