algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
21°

L'orgullós discurs (amb perdó) de la victòria

De Formentera se’n parla fa estona com d’un paradís i si hagués d’afegir-hi un adjectiu únic per arrodonir el mite, només se m’acud fràgil. Paradís fràgil, diria. I tanmateix hauria caigut de quatre potes en una gens original redundància perquè… N’hi ha cap, de paradís –guanyat o perdut–, que no ho sigui per definició, fràgil? La fragilitat és una condició que manté molt vives la intel·ligència i la llestesa. I mesclada amb la humilitat tenim l’argila que confereix a Formentera un poder particular; aquell orgull silent, l’aliatge per la salvació que de vegades pareix contenir tot el taoisme d’una aufabiota plena d’olives trencades en salmorra.

Un poble deutor d’una austeritat avial que ha conrat subtileses tan insuperables com el flaó, l’ensalada de peix sec o la poesia d’en Pep Simon mai no accepta la deriva com a mètode de navegació. Pot garrejar, però abans d’abandonar-se al naufragi espellarà, assecarà i es menjarà tant peix d’escorxa com li surti a camí. Conec, en tant que germà petit i perifèric, símbols nacionals de la nostra lluita per la supervivència: es Trenc, sa Dragonera, La Trapa…

Més enllà de ses Salines és difícil que les lluitetes dels petits arribin a ocupar un bocinet en els prestatges mentals de la mística dels compatriotes més grans, però que no sigui dit que no ho intentam: cal saber, ni que sigui per un instant, que el poble de Formentera ha teixit, en algunes ocasions, una xarxa de fragilitats impenetrable i que els habitants de l’illa petita que estam en pau amb la història, en pau amb el present i lluitam per estar-ho amb el futur servam en les primers llocs del prestatge mental de la mística particular.

Hem perdut batalles menors, cert, però les grans guerres, les que duren deu, quinze, vint anys, les comptam totes per victòries: primer va ser s’estany des Peix, després va ser la punta Pedrera i ara, fa escassos dies, ha estat el càmping des Ca Marí. Ni Abel Matutes ni Giarcarlo Parretti ni Antoni Carola no han aconseguit mai furtar l’illa de les mans de formenterers i formentereres: els tres cognoms de la derrota.

Els promotors del desequilibri –desequilibrats en alguna mesura, hauríem de pensar?– han tractat sempre Formentera com un petit invertebrat que poden esclafar sense escrúpols tot obviant que aquella fragilitat és justament la mesura de totes les coses, el tresmall on rau l’equilibri, un pensament que en ser únic esdevé indestructible. No hi ha millor homenatge a l’amor a la terra i als qui hi deixen alguna estella en el camí que la victòria (fer-nos un petit espai en la rebotiga de les victòries col·lectives és també una manera d’estimar-se). Com va dir Josep Guardiola en ser presentat oficialment com a entrenador del Barça: "Persistirem, persistirem, persistirem".

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per sobrassadaman, fa mes de 13 anys
Un article meravellós, una actitud que és la que tots hauríem de tenir. Si cadascú al seu redòs fos així com en Marí, aquestes illes anirien molt millor del que van. I aquest diari que es diu Balears només ho és de nom i res pus. Ens falta un mitjà de comunicació imprès que sigui veritablement de les Illes i un que sigui de tots els Països Catalans. I en Joan Marí i en Bennassar que escriguin cada dia, per favor!
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente