Fa pocs dies, l’hospital Clínic de Barcelona culminava una operació extraordinària a l’àmbit de la medicina: un trasplantament de tràquea a una malalta de tuberculosi. Aquesta acció, única en el món, tenia la particularitat, endemés, que s’hi havien utilitzat cèl·lules mare per a impedir el refús i evitar, d’aquesta manera, tot un caramull de medicaments que es solen donar en les operacions de trasplantaments. En resum, un èxit d’aquest hospital, amb fort component públic, amb equips d’investigació de primera magnitud i amb presència, val a dir-ho, d’insignes metges mallorquins entre les seves plantilles. La notícia poden suposar que és per enorgullir la sanitat pública catalana, i per posar un fort contrast amb tot el que s’està esdevenint a un altre àmbit sanitari territorial, a la comunitat de Madrid, on les retallades a les inversions i les dotacions per a sanitat i educació comencen a ser molt preocupants. Tot en ares d’un liberalisme acèrrim, que és el que defensa a ultrança la presidenta Aguirre.
Però aquesta notícia tenia, el mateix dia, contrastos sorprenents. Per una banda, es feien públiques les crítiques ferotges del PP a la cúpula de l’artista Miquel Barceló, amb argumentacions d’una demagògia obscena. Els diputats conservadores vingueren amb una llista de la quantitat de vacunes i d’accions que es podien haver desenvolupat a Àfrica amb els dobbers que el govern espanyol ha destinat a finançar la cúpula de l’insigne pintor mallorquí. Tot un despropòsit de gran magnitud, que demostra la baixesa i roïndat dels consevadors, amb discursos en els quals tot val per mirar de desgastar l’acció del govern. Ja saben que sobre art, diuen, no hi ha res escrit, i els gustos són particulars i intransferibles. I també que Barceló té crítics durs i defensors incondicionals. Però, sigui quina sigui la seva posició, convindran amb mi que és important, des d’un punt de vista estrictament illenc, que Miquel Barceló fos elegit per treballar un espai de més de 1.400 metres quadrats, un vertader repte pictòric, per fer possible un missatge de concòrdia i d’esperança en un món convuls. I que el resultat, vist el que s’ha vist per televisió i per fotografies, és espectacular, d’una gran plasticitat i amb formes que evoquen, en alguns moments, les coves mallorquines que representen, encara, un fort reclam turístic. I que, a més a més, mesclar aquesta opció, amb el cost que representa, amb les accions de caire solidari amb l’Àfrica subsahariana, és una ofensa a la intel·ligència. La gent del PP aprofita la més mínima possibilitat que, en el seu entendre, es presenta, per tal d’atacar el govern socialista. Però en aquest cas el ridícul dels conservadors és espantós. Tones de caspa, de "cutrerío" i de l’Espanya més "cañí" es pogueren escoltar des dels escons conservadors. Les lliçons que es pretengueren donar contrasten amb les informacions demolidores del ministre d’Afers Exteriors, quan exposà, amb rotunditat, quina havia estat la política d’Aznar envers els territoris que ara els seus pretenien defensar, amb la cúpula de Barceló com a gran pretext. "Cero euros", digué Moratinos; aquesta fou la quantitat atorgada pel PP per a vacunes i altres accions que reclamava, molt irat, un diputat conservador, en lloc de destinar dobbers a enllestir l’obra del pintor mallorquí. Tot molt lamentable i patètic. I el contrast està servit: mentre a l’hospital Clínic s’avançava a la modernitat, al progrés, al benestar, a la vida, de la mà d’un excels equip d’investigadors i de metges fent una operació revolucionària, els parlamentaris conservadors, a Madrid, segregaven bilis i caspa carpetovetònica per mirar de posar en entredit una acció impecable del govern. Per fortuna, els metges del Clínic que protagonitzaren el trasplantament i en Miquel Barceló estan per sobre de totes aquestes misèries. Per cert, què en pensa el PP aquí, a Balears, de tot plegat?
