En els hospitals, hi neixen persones, se n’hi curen; i se n’hi moren. De l’hospital a la tomba: un trajecte curt i llastimós. No sabem què passarà, però l’hospital de Son Espases podria ser la tomba política del molt honorable Francesc Antich. N’hi ha, dels seus, que així ho esperen. Una tomba sense glòria i sense homenatges. Una tomba –política– per esdevenir un lloc de la memòria: "Vet aquí un cas de deslleialtat, de dissolució d’uns ideals". No sabem si Antich va ser capaç d’avaluar la transcendència política i el gruix simbòlic de l’hospital. (En realitat, no sabem d’Antich què és capaç de pensar, de concebre, d’analitzar, de sentir. Ni tan sols sabem si quan s’equivoca ho fa guiat per la bona fe. No ho sabem).
L’hospital l’ha acabat embolicant en un eixam de sospites i de malfiances. No sabia o no volia saber? En qualsevol cas, els seus han tengut la rara habilitat de traslladar la responsabilitat a Cultura i Patrimoni, del Consell Insular, al front dels quals hi ha gent del PSM. Ara semblarà que els problemes els pot crear el Consell i la seva Comissió de Patrimoni. Però els problemes vénen de molt abans, i tenen a veure amb l’arterosa utilització de la sensibilitat popular per part d’uns quants governants del PSOE, dels quals es poden dir veritats que no direm perquè semblarien insults.
L’actuació d’Antich en l’afer de Son Espases demostra fins a quin punt és capaç –això sí que ja ho sabem– de combatre des de l’oposició uns objectius que tanmateix comparteix. El perfil de l’esquerra en aquest afer no apareix per enlloc, si és que encara volem entendre que el PSOE és esquerra i que una característica de l’esquerra és la sensibilitat pel patrimoni cultural i mediambiental, a més d’una certa voluntat de transparència –i capacitat d’estar a prop de les persones. En aquest cas, no han estat ni translúcids, amb la seva tèrbola opacitat ha causat uns mals que difícilment podrem avaluar: en el patrimoni i en la concepció de la política com a via de treball per al bé comú.
En aquest afer, hi ha hagut elements d’aquells que s’inclouen en la definició de conceptes com estafa, premeditació, engany, deslleialtat, traïció... L’actuació d’Antich és de les que donen molt de territori als que diuen que tots els polítics són iguals. I és obvi que, sense ser iguals Matas i Antich, els dos tenen algunes coses en comú –i no al·ludim ara a noblesa ni a qüestions ètiques, que poden compartir o no. Vull dir que l’antiaxioma que no tots els polítics són iguals no ens hauria de fer renunciar a trobar-ne les possibles semblances. Podríem resumir-ho dient que aquesta comunitat no ha tengut sort amb els seus presidents. Matas va enterrar la decència en política; Antich ha originat una epidèmia letal de desencís, en un moment en què la societat necessita la il·lusió tant com l’aire que respira. Un se’n va anar. L’altre per ventura hauria de pensar a anar-se’n: amb la seva presència, obstaculitza la recerca d’opcions que ens inspirin confiança. Fa perdre el temps a la història.
