El passat dissabte dia 8 de novembre, a Barcelona, va tenir lloc la cerimònia de graduació de la Universitat Oberta de Catalunya, la UOC. Enguany s’hi han graduat més de 4.500 estudiants i devers 2.000 d’aquests varen anar, acompanyats de familiars –fills, parelles i mares i pares–, a recollir els diplomes que reconeixen el fruit del seu esforç.

Uns diplomes que aniran seguits dels corresponents títols, tant oficials i tangibles com els atorgats per qualsevol altra universitat. Fet i fet, la cerimònia també té els ingredients habituals: un padrí o padrina de la promoció que fa un discurs, el lliurament dels diplomes, un graduat o graduada que parla en nom de tots els graduats, el parlament de la rectora o del rector i el Gaudeamus final.

Sempre hi ha, però, un toc diferencial en els discursos dels representants de la promocions de la UOC, a part, és clar, de la seva edat i dels destinataris dels agraïments per haver compartit i patit els esforços necessaris per arribar a aquesta fita. Aquest toc diferencial ve de l’afirmació que tot i, l’aparent solitud associada a la metodologia pròpia de la UOC, és a dir, Internet com a suport per a la comunicació entre l’alumnat i el professorat, sempre s’han sentit acompanyats en la seva tasca.

Fins i tot, algun d’aquests representants, antic alumne d’una universitat presencial, va arribar a afirmar que s’havia sentit més atès i acompanyat en el seu procés d’aprenentatge quan aquest havia estat per Internet –és a dir, a la UOC– que en el seu pas per la universitat presencial. I és que, més enllà dels excessos verbals que la responsabilitat d’un discurs com aquest pot comportar, el terme "a distància" no serveix per distingir la UOC –i possiblement moltes universitats no presencials– de les universitats tradicionals, atès que, segons diu molt encertadament un col·lega nord-americà, a aquestes darreres, més enllà de la tercera fila de la classe també és "educació a distància".

Per altra banda, possiblement sigui difícil d’entendre una universitat com la UOC si hom ho mira des de la perspectiva tradicional, associada a les universitats presencials, on pot semblar que la tasca important és la que fa el professorat ensenyant. En realitat, i sense treure valor a aquesta tasca, la que és realment important i fonamental és l’altra, la que fan els estudiants quan aprenen, això sí, amb l’acompanyament del professorat.

Per això tinc tendència a parlar d’aprenentatge per comptes d’ensenyament (en anglès, de learning per comptes de teaching). És també la perspectiva del nou Espai Europeu d’Educació Superior, quan diuen que tracta de posar l’alumne en el centre del sistema. Un lema perillós, sigui dit de passada, perquè indueix a demanar on eren els alumnes abans que comencés tot això de Bolonya. A la UOC, l’alumne és al centre de la seva metodologia des del primer moment i el seu model d’aprenentatge és precisament això, un model d’aprenentatge centrat en l’alumne i no en una altra cosa.

Fa estona que sabem que acostuma a ser un error emprar les tecnologies per fer exactament les mateixes coses que feim sense elles, i que el que s’ha de fer és justament allò que convé fer i que les tecnologies possibiliten. Per això, possiblement l’ús més adequat de les tecnologies digitals no passi només per enllaunar –en vídeo o com sigui– les lliçons del professorat per tal que els alumnes les vegin quan puguin, o transmetre aquestes lliçons per televisió, ràdio o Internet: si la tasca important és acompanyar els alumnes en els seu procés d’aprenentatge, aleshores cal potenciar les possibilitats que les tecnologies ofereixen per estendre i perfeccionar aquesta tasca d’acompanyament.

L’aparició de la impremta de tipus mòbils va iniciar un canvi radical en el binomi ensenyament-aprenentatge, tot desplaçant el paper de l’ensenyant –que fins aleshores era també l’únic portador dels coneixements– cap a un de més centrat en el d’acompanyant, mentor, tutor, de l’alumne amb la seva tasca d’aprenentatge, atès que els llibres ja tenien els continguts. Les tecnologies digitals han accentuat aquest desplaçament, ensems que faciliten la realització de la tasca d’acompanyament.

Possiblement sigui per això mateix que ara ja no parlem tant dels continguts, com de les competències que han d’adquirir els alumnes en el seu pas per la universitat. En resum, la progressiva adaptació del sistema universitari als postulats de Bolonya, significa una aproximació a la idea de l’aprenentatge com la tasca fonamental que fan els estudiants a la universitat, és a dir, una de les idees de base de la metodologia on-line.

Per altra banda, m’hauran de perdonar l’anglicisme on-line, però és que tampoc no m’agrada el terme "virtual": els alumnes, les destresses adquirides i els títols, com també la resta d’agents que intervenen en el procés són reals i ben reals. I, per descomptat, que tangibles.