La història ens prova que en els moments de crisi, els miserables ens aferram més a la il·lusió que ens provoca un líder carismàtic que a la materialitat mateixa d’un tros de pa. La llista de profetes, de tot tipus, que arreu del món han alçat l’esperança d’un poble en el moment de la seva agonia és nombrosa i alliçonadora. Ara mateix amb Obama n’acabam de viure una demostració clamorosa. En aquest punt exacte rau la profunditat inabastable de la meva tristesa desesperada. En els difícils i foscos instants que correm, la petita i patida pàtria nostra es troba òrfena absoluta de qualsevol cappare que pugui insuflar en alè d’ànim en el cos de la nostra malmesa col·lectivitat.
Si voleu estrènyer un punt més el nus de la desesperació podem repassar junts les diverses instàncies mallorquines. Església, en coma profund irreversible sense possibilitat de cap miracle. Política, una fossa oberta escampant als quatre vents la pudorassa de la seva podridura. Sindicats, mòmies endolades mirant de rapinyar l’última bestreta de l’herència del mort. Moviments populars, monuments funeraris dins la necròpolis del passat. Intel·lectuals, avortaments dins la placenta del narcisisme avorrit i estèril. Per evitar que la depressió acabi per ofegar-me, cuinaré sopes per als pidolaires i m’escardaré la veu a les manifestacions de l’OCB.
