El públic que omple el Santiago Bernabéu mai no ha tingut un reconeixement social en el conjunt de l’estat. No és la millor afició, ni la més entesa ni la més simpàtica ni la més esportiva. Fins i tot en les èpoques en les quals l’equip madridista ha obtingut títols mai no ha pogut rescabalar ni amortitzar tot el deute provocat per incorreccions i sortides de to. Només en moments excepcionals ha valorat i reconegut la superioritat de l’adversari i n’ha fet manifestació pública. Madrid és així.
Entre les excepcions Maradona, Ronaldinho i, ara, Del Piero. Quan l’equip toca fons i beu oli, llavors l’aficionat reacciona, aplaudeix l’adversari i envia un missatge de descontent amb la gestió del seu equip. Aquest aficionat no suporta una victòria del Barça, de la Juve o de l’Arsenal a l’estadi de la Castellana, però l’aplaudeix quan el seu equip dorm i no satisfà les necessitats emocionals i frustra el plaer en la relació creada entre el públic i l’equip. Madrid probablement és així en moltes coses.
El CIS ha fet pública una enquesta que dóna un empat tècnic entre el PSOE i el PP, en realitat no vol que guanyi el PP però constata que l’adversari supera el Govern, senzillament perquè l’equip de casa dorm i no acaba de trobar la línia de l’eficàcia. Mentrestant els telediaris continuen parlant de Raul i imaginant un món de fades. Fa temps que aquest debat sobre Del Piero va finir als mitjans de comunicació italians en constatar que formava part de l’inventari de mites del passat. No obstant això, Del Piero supera Raul i dóna una lliçó de saber estar i de saber fer. El futbol, i per extensió l’esport en general, és un bon indicador sobre les malalties socials, observant amb cura el comportament col·lectiu dels jugadors, els equips i el seu entorn, hom se n’adona de les notes dominants d’una determinada societat, amb els seus ets i uts.
Vius quan s’intal·la el victimisme en la societat, perquè generalment aquest sentiment creix en paratges de frustració i d’escassesa d’autocrítica. La pitjor recessió i crisi que podríem acabar patint no és l’econòmica, tot i la seva gravetat. La pitjor, no obstant, seria constatar que vivim en una societat sense teixit, sense capacitat, sense aquella fortalesa imprescindible per superar les conjuntures de crisi. Allò pitjor és constatar, com a Mallorca ningú no surt en defensa d’una marca futbolística i ningú no qüestiona profundament l’ús pervers que se fa d’un nom que, per sort, representa molt més que un equip de futbol.
Atès que primer perdérem el topònim de Son Moix, després la propietat, ara per ventura convendria també posar-li, a la societat, un nom més comercial, més estàndard, més atractiu. Una transformació d’aquestes característiques s’entén com una nota més del paisatge social. Televisió Espanyola seguirà reivindicant Raul, aplaudint Del Piero, plorant per l’Atletico, perquè el futbol és un canal de reproducció del nacionalisme espanyol. A casa nostra, en canvi, el futbol, com moltes altres coses, s’ha traspaperat i no acabam de trobar-li sentit, com deu passar amb moltes altres coses.
