Contava el meu avi, supervivent de la guerra de Cuba, que anant una vegada amb la tropa pels voltants d’un poble passaren prop del seu cementiri. El clima era molt humit i ploviscós. Aleshores veren uns llums i es pensaren que eren els fanals d’un tren que s’acostava. Però la lluminària, en processó, passà per damunt del destacament de cavalleria i es va perdre per dins la manigua. Aquesta anècdota és, potser, il·lustrativa per a recordar aquesta flama erràtica que es produeix en terra, especialment en els cementiris, per la inflamació del fosfur d’hidrogen que es desprèn de les matèries orgàniques en descomposició.
I aquest era el tema triat, en aquestes dates, pel poeta cubà Ramon de Palma (1812-1860). La desaparició del foc fatu, tot d’una que brilla la llum del sol, és per al poeta com les il·lusions quan es van esvaint... quan com el foc fatu a trenc d’alba es desfà i descompareix... Així, les nostres curolles, ferides pel resplendir de la veritat deixen dins la nostra ànima la dolorosa impressió del desencís. "Què és aquella llum errant,/ que en la nit vaporosa,/ s’apareix amb dubtosa/ i blavenca claredat?".
"Jo la seguesc, va davant/ si li fuig, em persegueix,/ i mon desig no aconsequesc/ de posar-me al seu costat". "Serà avís profitós/ del caprici de la sort/ que en seguir-la es diverteix/ a qui implora el seu favor?". "Serà exemple misteriós/ de la flama d’amor viva,/ que els precs sempre esquiva/ del rebuig que se segueix...?". "Serà imatge de la vida/ que s’escapa de llum plena?/ Serà un ànima que encadena/ aquest món a gran dissort?". "Aquesta flama apareguda/ en si tanca algun secret/ de nit, no és cosa vana,/ que il·lumini aquest indret". "Aquesta pols que ara toca/ sense por la planta humana/ que s’envolta ben galana/ amb un mantell de verdor;". "Aquesta pols cobreix i segella/ les despulles terrenals/ de mil éssers immortals/ que algun cos va contenir.".
"En silenci un món tanca/ de misteris ja passats/ i d’efectes oblidats/ que dins tomba dormen ja". "Mes qui sap si en la terra/ on estimam la vida/ a l’ànima resta unida/ per un vincle eternal?". "La matèria no comprèn/ d’un altre món els prodigis/ i creu somnis i prestigis/ el que psiquis lliure veu". "I per això em sorprèn/ que en la nit vaporosa/ aquesta flama misteriosa/ forma de l’ombra pren...". "Flama suau i blavenca/ com l’estel de l’occident/ com la mar fosforescent/ com etèria exhalació...". "I mon cervell fascinat/ en un món s’imagina/ que el teu fòsfor il·lumina/ sense colors ni calor..."
