chubasco de ligera intensidad
  • Màx: 24°
  • Mín: 20°
21°

L'ampliació del canal

La sortida d’un temps d’infàmia presenta el perill de crear expectatives desmesurades. La derrota del PP a les generals després de vuit anys d’aznarisme ascendent ens va semblar que ens posava al davant una escala que ens empujaria al cel. A assegurar l’estabilitat d’aquesta escala hi ajudà, i molt, José Luis Rodríguez Zapatero, que va treure les tropes espanyoles d’Iraq.

Fou un dels moments més feliços de la democràcia espanyola. Va ser un d’aquests fets que reforcen la fe en el sistema. I mira que no va ser res de l’altre món, ben mirat: es tractava de conjugar un desig majoritari i raonable amb el compliment d’una promesa electoral. Després, Zapatero derivaria de cap a una política de promeses reiteradament incomplides i es convertiria en un líder vulgar que, seguint la norma universal de degradació de les institucions, s’envolta de vulgaritat, encimbellant, tant en el partit com en el govern, persones d’una mediocritat ben contrastada. Però això ja és una altra història.

Comparau aquesta sortida de l’oprobi aznarista amb la superació de l’època Matas per la coalició de centredreta –amb un polsim de pebrebò esquerrà– que ara governa la regió, i no us he de dir com de desmesurades eren en realitat les expectatives aparentment més modestes i contengudes: un parell de setmanes foren suficients perquè el veritable tarannà governatiu del senyor Francesc Antich irrompés com un elefant epilèptic en una cristalleria. En aquest cas fins i tot és inapropiat parlar d’expectatives: però, és clar, després del quadrienni corrupte, teníem tanta necessitat d’esperança, de claredat, de nitidesa, d’honra, de confiança en els governants, que l’abrupta sismologia antiqual va causar estropells irreparables a la innocència dels parroquians. Ara mateix no creim en res, o potser hauríem de dir que mantenir un fil de fe ens costa degotissos de cor.

Cap etapa –d’Aznar o de Matas– és comparable a la ignomínia –quantitativament i qualitativament parlant– dels anys de Bush. Sabíem que no es podia presentar a la reelecció, però el món sencer necessitava que les eleccions l’allunyassin el més possible des Bush. El pobre senyor John MacCain partia amb l’estigma de pertànyer al mateix partit i de representar, si més no, una part del que representa Bush.

 Això bastava per fer indesitjable la seva victòria a bona part del món. L’anyada de vots recollida per Barack Obama veritablement encén algunes llums que assenyalen la sortida d’un túnel polític que ens ha menat per les tenebres atapeïdes d’una guerra que ha expandit el terrorisme internacional.

Les expectatives són les millors que podien ser, però no vol dir això que el món hagi d’entrar en una fase de meravelles. Siau prudents en les expectatives derivables del comandament d’Obama. Una mica de realisme us aportarà contenció i coneixement. S’ampliarà el canal per on circula la política, però, en el fons, continuarà sent el mateix canal.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Crits, fa mes de 13 anys
...tan polsim polsim que, es que mos agrada es coent, ni el notam!
Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente