A Mallorca també vivim les nostres crisis. Crisi al RCD Mallorca, crisi al Parlament –on l’única que no obre boca n’és la presidenta–, crisi econòmica...

El RCD Mallorca de Grande ha tornat petit. El mèrit de l’empetitiment el comparteixen entre l’actual directiva i Paul Davidson. L’anomenat llanterner ha fet i ens ha fet fer el ridícul d’una manera espantosa.

Davidson en va anunciar als quatre vents la compra, va dir que tornaria a fer que Vicenç Grande fos ric i respectat, va afirmar que tot estava arreglat, va presentar davant el jutge la seva proposta, però el dia que havia de fer efectiva la quantitat (38 milions d’euros) no ho va fer. L’apoteosi del ridícul, però, va venir plasmada en el comunicat de premsa el dia de la no-compra. Davidson afirmava que la crisi mundial havia retardat l’ingrés en les darreres setanta-dues hores. La crisi mundial!! En les darreres setanta-dues hores!! Es riu de nosaltres? Es pensa que tots som bàmbols? És que ell és així de barrut? Qui hi ha darrere de Davidson?

El que està clar és que si Davidson arriba a ser propietari del Mallorca, aquestes "perles" creixeran exponencialment. Davidson és, per ara, un xou, i el Mallorca no ha de menester pus xous. Ja està bé de fer el ridícul i de pensar que els mallorquins som curts de gambals.

Si alguna cosa sabem distingir a Mallorca són els nous rics, que fan de nous rics, això vol dir guanyar doblers i escampar-ho als quatre vents. Davidson sembla un clar exemplar d’aquesta espècie. Els empresaris de veres, en canvi, són gent discreta, que no fa grans demostracions de la seva capacitat econòmica, que fugen de la publicitat, etc. Així han estat tradicionalment els nostres empresaris, llevat d’algunes conegudes excepcions.

Davidson és diferent. Sembla més un hooligan que un empresari, i els seus fets per Calvià o Andratx així ho demostren.

Si volen convertir el Mallorca en una atracció de fira barata, que véngui Davidson. A Son Moix ja tenen els lluminosos preparats: "Passin i vegin l’espectacle més penós del món!".

Si ha de venir que véngui, però que no es rigui de nosaltres, per favor.

I els que sí semblen que es riuen de nosaltres són aquells que al nostre Parlament de les Illes Balears no amollen la cadira de cap de les maneres. No crec que, en aquests moments, sigui oportú convocar eleccions: només fa un any i mig de les darreres, l’any que ve en tenim d’europees, cal fer front a una important crisi i no podem tenir les institucions paralitzades durant sis mesos, etc. A més, en aquesta terra nostra hem viscut temporades més critiques –legislatura 1995-1999, amb tres presidents i una caterva de consellers–, que hem superat amb nafres, però que hem superat.

Sorprèn que hi hagi alguns interessats a dir que tots els partits són iguals i que tots tenen persones implicades en casos de corrupció. No és veritat. Per començar, una persona corrupta dins un partit no vol dir que tot el partit sigui un corrupte. Independentment d’això, però, hi ha partits –PSM, EU, ERC–, amb representació a diverses institucions, que no tenen en les seves files cap imputat.

No tots són iguals i els qui ho diuen només pretenen el desprestigi de la classe política, en benefici del desinterès popular, i l’abandonament de la res publica en favor de la gestió dels interessos comuns des d’un poder econòmic no sotmès a la legitimitat democràtica.

I si parlam d’economia, haurien de tancar més d’un dels que tan alegrement i frívolament han actuat durant aquests temps. Els directius de grans empreses i entitats bancàries, que han defugit durant anys la intervenció de l’Estat, ara en demanen pràcticament la nacionalització. Es tracta de la història de sempre: quan l’empresa va bé, es privatitza i els beneficis són per a uns pocs, però quan va malament és l’Estat qui ha de pagar i les pèrdues són assumides per tots.

El pitjor de tot, però, és que l’Estat assumeixi els forats pressupostaris, però que als dirigents de les entitats de crèdit intervengudes no se’ls demani cap responsabilitat i, a més, se’ls mantenguin els sous desorbitats.

Alguna cosa haurà de canviar perquè, evidentment, no estam davant una crisi puntual, estam davant una crisi del sistema.