No deixa d’ésser sorprenent el rebombori que han provocat les opinions de la Reina, recollides en un llibre de Pilar Urbano. Jo, precisament, en destacaria la coherència. L’esquerra espanyola, no. S’escan- dalitza perquè diu Carmencita a la Duquessa de Franco i té paraules de gratitud per al Dictador.
L’esquerra de la Transició va apostar per una imatge, tant del Rei com de la Reina, que no col·lidís amb els seus ideals. Que la satisfés, en definitiva. Tocant al Rei, va haver-hi infinitat de Juancarlistes entre socialistes i comunistes. Jo som Juancarlista, deien. I per què ho deien? No ho sé. En realitat, a Juan Carlos únicament el coneixíem a través dels papers de contingut insubstancial que llegia en els actes públics.
I de la benedicció per a governar que li havia donat Franco, tot un referent per a intuir a quines fonts ideològiques havia begut. Altra cosa és que féssim d’ignorar-les. També acceptàrem com a veritat irrefutable que el Comte de Barcelona era anglòfil, encara que tal cosa ens suposés oblidar que durant la Guerra Civil va demanar permís a Franco per a enrolar-se en el Baleares. Ara la Reina ha parlat sense manies i ha trencat infinitat d’imatges estereotipades d’ella mateixa. El seu pensament és clavat al de Marieta Salom.
Res de sorprenent, d’altra banda. Sobretot per a aquells o aquelles que s’han resistit a veure la Monarquia com el paradigma de totes les virtuts. En la discreció i continència verbal que ha caracteritzat la Reina, no hi havia cap indici que ens permetés pensar que era progressista, lectora d’Azaña i fan de Raimon. Tanmateix, en els cercles d’esquerres predomina el desconcert. No tant perquè la Reina escori clarament a la dreta, sinó perquè la seva sinceritat els obliga a mantenir una actitud crítica envers la Corona, cosa que no estava previst en el guió de la Transició.
I, en conseqüència, decideixen que els components de la Família Reial han de callar. Insòlit! I per què han de callar? L’esquerra aposta per la hipocresia de confessionari. Pecat amagat és mig perdonat. Una Reina callada no incomoda l’esquerra i no la fa sentir públicament en contradicció amb els seus principis republicans. Potser la Casa Reial en prendrà nota i, d’ara endavant, la Reina, sensible amb les qüestions d’Estat, no dirà ni piu.
Però el silenci públic no voldrà dir que freturi d’opinió ni que renunciï a fer valer la seva influència per a imposar el seu pensament. Potser la reina Victòria Eugènia de Battenberg, mai en primera fila, no va influir a l’hora de prendre decisions transcendents? I no va tenir a veure, Alfons XIII, sempre a recer del parallamps, amb el desastre d’Annual i el cop d’Estat de Primo de Rivera? Que es llevin la bena dels ulls els progres de l’esquerra monàrquica: els reis regnen, governen i, si s’escau, desgovernen. I si ho fan en secret, pitjor. En tenim experiència. De manera que una Reina extravertida s’ha de considerar un bé de Déu. És com la penicil·lina. Pot ésser decisiva per a prevenir molts de maldecaps i alguna tragèdia.
