M’imagín l’escena de dues dones: una, periodista, persona de confiança a Palau i numerària de l’Opus Dei, i l’altra, Reina consort. A la mateixa escena no és gaire difícil intuir les opinions d’ambdues durant la conversa. I és que no ens enganyem, progressistes és difícil que ho siguin. Per això els no monàrquics s’havien de conformar amb les suposicions. Ni són neutrals ni són necessaris, bramaven els talibans de la Cope quan comprovaven el bon feeling entre el Borbó i Zapatero. Per què hem de mantenir una institució que ens costa tant?, es demanen els republicans davant l’augment de l’assignació de la Casa Reial. A l’altre costat hi havia els arguments de sempre, que si el 23-F, que si ambaixadors... vaja, que sense ells tindríem un Aznar qualsevol i família presidint la República.

De fet, tothom sap que una institució tan irreal com la monàrquica basa la seva supervivència en no molestar gaire la gran majoria; dir poc, fer més poc i fer creure que són imprescindibles. Així, en la conversa amb la periodista que havia d’escriure un llibre, d’aquests que s’amunteguen en les taules dels grans magatzems, la reina va protestar, com qualsevol senyorona de dretes i catòlica. És curiosa l’actitud de la monarquia, per una banda són els primers a mantenir privilegis escandalosos i antidemocràtics i, per una altra exigeixen poder parlar, opinar, fer negocis i casar-se amb qui vulguin.

La reina que, envoltada de criats, viu en un palau de Patrimoni, estiueja en un altre palau del poble mallorquí i passeja en una barca enorme de gratis està en contra de l’avortament i de l’eutanàsia. La reina, que se suposa que ho és de tots, fa befa i es riu dels homosexuals. La reina, que acompanya el cap d’Estat en la seva funció constitucional arreu del món, es permet contar indiscrecions sobre el rei Hassan de Marroc. I després de tot això la reina, a la qual sempre ens l’han venuda com el paradigma de la professionalitat, encara es queixa perquè diu que no té llibertat d’expressió. Supòs que quan plora no se’n recorda de les persones jutjades per injúries a la corona, del vergonyós segrest de la revista El Jueves, de les pressions i dels escandalosos silencis dels mitjans de comunicació, dels abusos del seu cos de seguretat i de com viu tota la seva prole, que no és poca. Després de recordar tot això no pots deixar de pensar en una data: 1931.