Rodríguez Zapatero deu estar molt segur que hi haurà representació de l’Estat en la cimera de Washington —aquesta del 15 de novembre que ha de reorientar l’economia mundial—. Si no és així, al president espanyol l’ha assessorat algun talp antisistema, o algun aprenent de bruixot, esburbat i maldestre.
I tanmateix, el mal ja està fet. Encara que Sarkozy arribàs a admetre que el millor interlocutor europeu davant la macroreunió és el president espanyol –improbable, ara que sabem que Monsieur Nicolas és abstemi i esportista–, la imatge projectada és de nou-ric preocupat per l’aparença. Una rabieta improcedent.
D’una banda, hauríem d’admetre que la "pressió diplomàtica" és legítima. I, sotto voce, el Govern central té tota la legitimitat per intentar allò que diu el president castellà, "influir amb veu pròpia", etcètera. Però la filtració dels "intents" —desesperats, hi afegiria el meu negre— per sortir a la foto és, senzillament, un despropòsit. Amb aquesta determinació pública, el president espanyol s’acabarà equiparant amb aquell altre que va fer tombarelles per retratar-se amb Bush i Blair a les Açores. Per sort, no sembla que en cas que la diplomàcia espanyola assoleixi el seu objectiu ningú exigirà al nou gran estadista la invasió de cap país de l’Eix del Mal.
D’altra banda, i encara que s’acabi apel·lant al patriotisme més macarrònic, l’estratègia de comunicació és nefasta. A qualcú li ha fuit de les mans. Ara la sortida és complicada, tant si Rodríguez Zapatero és a Washington com si ha de seguir la cimera per videoconferència. Això en clau política estatal. I si ho miram des del vessant internacional, no s’entén que dins d’Europa —i alguns socialistes espanyols en especial— es prediqui la unitat d’acció i de criteri, i es reivindiqui una veu única per assolir la major força possible, i ara un dels autoproclamats nous referents d’Europa vulgui fer valdre la "seva" veu i el "seu" criteri davant la resta del món.
El més positiu és la reclamació de fer-ho "sigui com sigui", en qualsevol "format". Això ens excita la imaginació i ens fa restar amatents. Potser el més divertit encara ha d’arribar...
