Ja sabeu, aquells que teniu la santa paciència de llegir aquests articles sabatins, que no solc expressar gaires alegries ni fer públiques les fites que he aconseguit. No les exprés, és clar, perquè no en tenc gaires per mostrar, però sobretot perquè sempre m’ha semblat una mica petulant això de cridar els amics i comunicar-los que t’han donat una medalla, has aconseguit un premi, un reconeixement o has fet un bon negoci.
El fet de no parlar d’alegries, ni de bravejar –pocs motius en tenc– ve condicionat per la meva professió i per l’àrea o lloc on estic assignat. Aquesta àrea o matèria es diu Història de la Ciència i és una disciplina que mira d’esbrinar com ha estat possible que aquest antropoide que és l’home arribàs a conèixer tot el que sap sobre l’univers o sobre les partícules més elementals de la matèria o l’ADN, per posar-ne alguns exemples. Algú podrà pensar que aquests sabers són importants i no seré jo qui ho discuteixi, però diré immediatament que la seva importància no va lligada a la seva utilitat. Són els meus uns sabers de poca utilitat: presque inutile en diuen els italians manllevant l’expressió als francesos.
Tot aquest preàmbul que acab de fer no té altra intenció que demanar disculpes perquè, avui sí, m’agradaria contar-vos un episodi en el qual els coneixements científics que he acumulat al llarg de la meva vida hauran estat, per primera vegada, útils; no útils per guanyar doblers però sí per resoldre un problema pràctic a un amic. Tot començà amb un berenar de trempó a un finca just devora Puntiró al qual vaig ser convidat pel seu propietari, n’Antoni Llabrés, en Toni de Son Pollencí com l’acostumaven a anomenar els que tenim una edat semblant a la seva. Després de gaudir del trempó, la sobrassada i les magnífiques cireres que va dur en Biel Caragol, vàrem visitar l’hort i els hivernacles. No sense sorpresa d’en Toni vaig poder endevinar la majoria de les hortalisses que hi tenien sembrades. Tot estava impecable gràcies a l’aigua i a les mans sàvies d’en Sebastià Xerret, que és el que en té cura. A l’hivernacle hi havia un sementer de plataners, un maracujà i un mango. A fora de l’hivernacle hi havia una tirada d’avellaners, arbre, o arbust, que també vaig reconèixer tot d’una gràcies a haver estat diverses vegades a Reus. Ni a Reus ni a cap altre lloc no havia vist jo uns avellaners tan ben fets, tan esponerosos, tan verds com aquells que tenia davant els ulls. Eren uns exemplars perfectes, de llibre. I, tanmateix, tenien un defecte –un defecte greu– i és que gairebé no feien avellanes. Vàrem discutir sobre quina seria la causa d’aquella esterilitat. Alguns deien que era que encara eren massa joves, uns altres que feia massa calor. En aquell moment vaig tenir una inspiració magnífica i un record oportuníssim. El record va ser vers un amic de sa Pobla que viu a Saragossa, que és molt bon escriptor i, al mateix temps, cosa ben rara, un investigador de primeríssim ordre mundial –no exager: sé el que dic– sobre el tema de la pol·linització de l’ametller. Un dia que sopàvem junts en Rafel m’explicà que en la majoria dels ametllers es produïa el fenomen de l’autoincompatibilitat, que consisteix en el fet que, si la pol·linització es fa entre els òvuls –la part femella– d’una flor i el pol·len –la part mascle– d’una altra i ambdues pertanyen a una mateixa varietat –Vivot, Ponç, Totsol, etc.–, aquesta flor que conté l’òvul no arribarà a desenvolupar el fruit. L’ametller no fa ametlles. Dit sigui ras i curt.
Vaig pensar que per ventura als avellaners els passava una cosa semblant a la dels ametllers i que allò que tenia davant els nassos era un cas d’autoincompatibilitat. Li vaig dir a en Toni que em pensava saber la causa i, també, la solució del problema i que aviat li diria coses. Com podeu suposar, em faltà temps per cridar a Saragossa i parlar amb en Rafel. "El poeta" –així, amb aquest nom, el coneixíem a València els amics– em digué que les meves sospites eren certes i, contra el que jo creia, que eren molts els arbres fruiters que són autoincompatibles. L’avellaner, entre ells. En Rafel em digué, a més, que probablement n’hi hauria prou de sembrar, prop dels avellaners actuals, dos o tres avellaners d’una altra varietat. Prou per a recollir, els anys vinents, un bon esplet d’avellanes.
Ja fris que sigui demà (avui per als lectors) per anar a veure els meus amics i, inflat com un calapot, dir-los que em sembla que el que he esbrinat serà, em sembla, útil per a en Toni. Quin goig!
