Advertiment inicial: sí, estic parlant de la model corsa o normanda, segons el wikipèdia, hi ha una disputa sobre aquesta qüestió. Sí, estic parlant de la model nascuda el 1978, descoberta per un fotògraf en una festa familiar, i que té unes mides quasi perfectes, si no m’he documentat malament, de 89,50-59,50-90. Unes mides que molts només hem canat en la imaginació més sibarita i fantasiosa, i que, a despit de ser políticament incorrecte, serien capaces de ressuscitar esmortuïdes passions. Vaja, una vertadera obradora de prodigis. Però, avui no faré un article amb segones intencions i procuraré, cosa difícil, no us ho penseu, no ferir les susceptibilitats de ningú.

Fet aquest advertiment inicial us diré que, d’una manera molt seriosa i quasi sistemàtica, solc recomanar als meus alumnes més grans, els de primer de batxiller, que mirin de tant en tant alguns d’aquells programes que fan en la franja horària de les set a les nou del vespre. Tant és així i atès que jo som un negat amb la tècnica, que crec que els he ofert una recompensa de punts a aquell que me’n dugui un d’enregistrat per poder-lo treballar a classe. Els dic que, en aquests programes, hi ha la veritat i la ciència. Ells riuen o fan la mitja, però, malauradament, no em fan cas. Em referesc a programes en castellà tipus Diario de Patricia, Está pasando... i coses per l’estil. Sí, aquests programes van molt bé per deslliurar-los d’alguns prejudicis lingüístics del tipus que el castellà s’escriu com es pronuncia, o que ningú no s’esvera ni diu que parlin malament el castellà quan algú ho fa amb un accent marcadament no estàndard, andalús per exemple però no necessàriament, o, també, per veure la diferència de registres que hi ha entre la presentadora i els entrevistats. Els ho recoman perquè vegin que això és una cosa normal en totes les llengües i no, com a vegades ho solen percebre ells, una raresa del català. Els lectors ara pensaran que jo solc consumir aquesta mena de programes.

Us diré que no, que tant com consumir-los no, però de tant en tant fer-hi una llambregada no viciosa, sí. Com també puc confessar-vos un altre vici que no és altre que, mentre em deixondesc de fer l’horeta, faig zàping entre les diverses cadenes i sojorn deliberadament en el Corazón de... Bé, idò, en un d’aquests sojorns es va confirmar la meva hipòtesi de com poder ser d’il·lustratius aquests programes aparentment intranscendents i banals. Per tancar el programa varen parlar de Laetitia Casta, varen dir que era una model poc convencional, tenia els pits massa grossos (sic) segons els cànons establerts, i altres cosetes, entre les quals, que havia esdevingut el rostre de França, tant és així que fou triat pel Govern francès per representar l’heroïna Marianne, de la Revolució Francesa. Fins aquí, res de nou, però mentre es ponderava aquest fet, la presentadora va introduir-hi una acotació molt significativa.

Va dir, textualment, que l’arxifamosa model no era francesa, sinó corsa. Vaig quedar bocabadat. S’imaginen que per televisió espanyola diguessin amb èmfasi i fil per randa que n’Elsa Anka o na Judith Mascó no són espanyoles sinó catalanes? A mi, m’és difícil imaginar-m’ho. O potser hem hagut d’esperar que aquesta model poc convencional però amb una càrrega de sensualitat enorme no només incitàs pensaments lascius sinó que tengués la força prou de revelar als espanyols una veritat tan indiscutible? Aquesta revelació formarà part, a partir d’ara, del llibre d’estil de la televisió pública estatal? És clar que jo voldria que fos així i no que la precisió fos fruit d’una lluita xovinista i infantil entre estats del tipus: la nostra icona, na Cruz és autènticament espanyola mentre que la vostra és corsa. O que fos fruit d’una aportació individual i, a posteriori punida, d’un guionista que tengués –encara n’hi ha?– crosta nacionalista. Esperem que la revelació, no com altres coses que ens podria incitar na Casta, sigui eterna i perdurable.

Postil·la final: ja me permetran avui aquesta evasió de la realitat nostrada però crec que anam un poc embafats de Cola Cao.