Es veu que l’expressionisme és cosa del centre i del nord d’Europa; per aquest cantó de la Mediterrània —exactament a la mateixa època, entre 1905 i 1935, més o manco—, ens dedicàvem a l’exaltació de Grècia i del noucentisme i a la il·lusió d’estar bastint una Nova Àtica. Al cor d’Europa, mentrestant, es vivia la terrible experiència de la guerra de 1914 a 1918, la que es pot dir la primera guerra moderna, i acte seguit als devastadors efectes de la hiperinflació durant el període de la República de Weimar —conseqüència de les condicions econòmiques extremoses imposades pels aliats (denunciades per Keynes)— i el temor provocat per la pujada al poder del nazisme, amb els resultats que aviat foren ben reals.
A despit del meu interès de sempre per l’expressionisme pictòric, la veritat és que ignorava completament l’existència d’una obra tan important com l’escultòrica i xilogràfica d’Ernst Barlach (1870-1938), la qual, per descomptat, va esser considerada com a art degenerat pel nazisme triomfant l’any 1933. Amb la conseqüència que un bon número de les seves obres varen desaparèixer, alguna va haver d’esser amagada fins a 1945 i, fins i tot, una de les seves obres de major impacte —s’ha dit que possiblement és la millor escultura religiosa del segle XX—, Der Schwebende (el que està suspès o en suspensió), la figura d’un àngel d’una mica més de dos metres de llargària, avançant en l’aire horitzontalment, mans creuades sobre el pit i —això és essencial precisar-ho— sense les ales que sempre solen aparèixer en tota la imatgeria angèlica, instal·lada a la catedral de la petita ciutat de Güstrow, en l’actual Land de Mecklenburg-Pomerània, va esser fosa durant la II Guerra Mundial per a aprofitar el coure.
En fusta —Barlach era un extraordinari tallista— es poden destacar El retrobament (Crist i Tomàs), La jove que té fred o la figura, asseguda al trespol, de l’Home cantant i el Fris dels que escolten, amb la meravellosa figura de El creient. En bronze cal destacar, sens dubte, de més a més del ja esmentat Der Schwebende, l’àngel enjòlit, acudint a transmetre el missatge que li ha estat encomanat, Der Geistkampfer (el lluitador espiritual), situat a un racó de l’exterior de la Nikolaikirche de Kiel; l’extraordinari conjunt de La comunió dels sants, a l’església de santa Caterina, a Lubeck; El vengador, que es llança rabent amb una espasa, etc. No puc deixar d’esmentar tampoc el monument funerari a les víctimes de la I Guerra Mundial, de la catedral de Magdeburg, que va crear tanta polèmica perquè en lloc d’honorar solament els herois alemanys, hi va aplegar, a l’entorn d’una creu, quatre figures dels dos bàndols.
No estarà de més recordar que també va esser un extraordinari dibuixant i grafista (les dues xilografies Crist a Getsemaní i La catedral en són una bona prova) i l’autor de vuit peces teatrals i dues novel·les, a més d’una autobiografia que cobreix els seus passos inicials, fins al viatge que va fer a Rússia que tant el va impressionar i que tanta influència va tenir en la seva obra posterior. Amb motiu del setantè aniversari de la seva mort, actualment s’estan celebrant tota una sèrie d’actes i d’exposicions a Kiel, fins al 23 de novembre.
