algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 25°
30°

Brussel·les, parlaments i places

Brussel·les, seu del Parlament Europeu i de la Comissió Europea, ¿és el cervell polític d’Europa o n’és únicament la sumptuosa però empantanegada oficina central? Després de passar-hi un parell de dies frenètics (juntament amb una colla memorable de col·legues periodistes i estudiants) visitant les interioritats de les institucions, escoltant les explicacions dels funcionaris i parlant o dinant amb alguns comissaris i eurodiputats, no som capaç d’aventurar una resposta clara. Potser és un mig i mig, centre de poder i alhora paraigua per a una classe política quantiosa i burocratitzada: no ho sé.

El que és segur és que la Brussel·les europeista bull. Tal com ens diuen una vegada i una altra, hi ha més periodistes acreditats a Brussel·les que no a la Casa Blanca de Washington. Per alguna cosa deu ser: el periodista cerca la notícia amb la mateixa fam que l’animal cerca el menjar; per tant algunes coses importants hi passen. En qualsevol cas, no tot acaba de quadrar. Per exemple: només els mitjans dels petits països dels Balcans i de l’Est envien a Brussel·les els seus millors corresponsals, com si a la opinió pública dels països líders de la Unió no li interessés tant el que hi succeeix...

La informació que més vegades ens han repetit tant els funcionaris com els eurodiputats és que entre el 70% i el 80% de les decisions que afecten els ciutadans europeus no es prenen des dels governs estatals o regionals, sinó des de Brussel·les. ¿Com s’entén, llavors, que les eleccions europees siguin les que tenen una abstenció més elevada? ¿Potser els Estats més forts de la Unió, en teoria tan europeistes, en veritat no ho són tant, i amaguen aquesta informació per preservar la seva condició de gegants decimonònics del poder polític? Ho deman a diferents persones, però no en trec l’aigua clara.

El que és evident és que costarà molts d’anys (qui sap si no serà sempre impossible) que les nacions més poderoses i clàssiques del continent cedeixin protagonisme a les institucions comunitàries. Sense pretendre-ho, el comissari de multilingüisme Leonard Orban ens ho deixa ben clar: la Comissió Europea no pot interferir en els assumptes interns dels Estats, especialment pel que fa a temes lingüístics i d’immigració...

L’actitud de molts europeus davant la UE potser queda il·lustrada amb la que tenen els mateixos belgues, sobretot els de Brussel·les. És una actitud ambivalent. Per una banda, ja els va bé que la seva ciutat sigui la capital oficial d’Europa (ha estimulat l’economia, etc.), però per l’altra estan molestos perquè molts dels 25.000 treballadors de les diverses institucions comunitàries pareix que no s’integren en la ciutat; fins i tot n’hi ha que van amb cotxes especials de matrícula europea, i pel que em diuen solen acabar amb el vehicle ratllat... No costa gaire creure que aquesta percepció que la UE és útil però a la vegada aliena o distant és compartida per molts europeus.

Tot i que Europa no podrà ser mai una gran unió d’estats com ho són els EUA, la realitat conjunta d’aquesta entitat anomenada Europa existeix. Ho veig claríssim quan visitam el Parlament, però sobretot quan creuam la Grand-Place: l’empedrat antic, l’espai obert, les fabuloses façanes dels edificis que els gremis es construïren en segles passats i esplendorosos, l’ajuntament bellíssim com una catedral cívica... És una plaça diferent però igual a tantes altres que hi ha arreu d’Europa: Roma i Munic, Barcelona i Timisoara, Palma i París. És un privilegi més gran que no ens pensem pertànyer a un continent de parlaments i de places.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.