cielo claro
  • Màx: 37°
  • Mín: 26°
36°

Per què se'n va anar? Rima amb Alí-Babà?

Supòs que als lectors els bastaria amb el títol, de fet poca cosa més hi puc afegir. El que passa és que el meu director, amb tota la raó del món, no em publicaria un article sense cos, sense contingut. Per això ara hauré de fer una mica de literatura de farciment. Només això: una mica de literatura i poca cosa més. Ja deuen saber que fa uns anys es varen posar de moda, arran de la publicació del llibre de Finn Garner, els contes per a nins i nines políticament correctes.

Es tractava de reescriure els contes tradicionals i els personatges que ens podrien traumatitzar –per la seva crueltat, dolenteria, etc.– eren transformats en criatures benèvoles. En varen sortir algunes imitacions, fetes per autors d’èxit i reconeguts. Jo, que no som ni una cosa ni l’altra, ara intentaré de fer-ne una, però ja us advertesc de la meva poca traça: potser sortirà esguerrada. Ja me n’atorgaran les indulgències plenàries. Segurament si aplicàssim els esquemes de Finn Garner, els 40 lladres que apareixen al conte de les Mil i una nits, no serien ben bé uns lladres, sinó més aviat uns errats de comptes, o qui sap si uns dissortats mercenaris, que només es quedaven amb una petita part, anomenada estipendi comissional o oli de corriola.

Ells no eren el terror de la contrada, sinó que més aviat estaven aterrits per un humil llenyataire, que feinejava per aquelles garrigues, i que sota la bucòlica aparença hi amagava una doble vida. Va ser Alí-Babà qui els ensenyà la fórmula secreta famosa que feia que les penyes s’obrissin, com una partera, i ells hi penetraven carregats de tot allò que havien pogut arreplegar. Ningú no ho diria, que l’homenet del somriure profident i el seu aset, que nomia audi 8, dugués aquesta doble vida. Sabien, els lladres, que els seus poders eren infinits. Ell mateix feia servir un altre encanteri per obrir una mina que el portava, no a un humil palau, com el del conte, sinó a una luxosa mansió del centre de la ciutat. I el temien. I per això, quan ell movia una cella, tots, ni que fossin formigues a l’estiu, es llançaven a la percaça "d’algunes sobres" i altres roïssos.

I per res del món es desmandaven. Però vet aquí que un bon dia, hom no sap si va ser obra d’un geni o d’una princesa ofesa, se li varen acabar els poders màgics i aquell humil llenyataire va desaparèixer del bosc i se’n va anar a un país molt llunyà, quasi màgic, dissimulat entre blocs de formigó i gent que caminava adelerada. Els lladres quedaren orfes de protecció, restaren desorientats, sense un nord i un rumb fix. No podien obrir la boca de la roca perquè els nous habitants del bosc veurien la malifeta, i qui sap si els condemnarien a tots a les galeres o els penjarien. Però heus ací que un bon dia, uns senyors vestits amb lliurees negres i un estrany barret, fent com qui cercar esclata-sangs, posaren el peu dins una escletxa i, en haver superat l’esglai, s’ho miraren de prim compte, llevaren una mica de remutxalla que el tapava i exclamaren a l’uníson: "Un forat negre". Consultaren els geòlegs del terme i ningú no els sabé donar cap explicació científica.

Deien que era impossible, que allò era, sens dubte, una inhumana obra humana. Es posaren a gratar i a gratar, fins que arribaren, quasi sense saber-ho, fins a la intimitat d’aquelles penyes que abans s’obrien a un sol cop de veu. Amb la primera llambregada de claror de l’espelma no varen veure gaire cosa. Fins que un va veure una lluentor que li era coneguda: una capsa de Cola-Cao, d’aquelles d’un temps metàl·liques. Va estar molt content, era exacta d’aquella que li faltava i que hi guardava la més preuada col·lecció d’airgamboys. S’hi va acostar i, oh sorpresa, hi va haver apilonats feixos de billets de curs legal.Alerta, això només és un conte, i encara que en el món real la realitat sempre sempre supera la ficció; en aquest joc de miralls, que ens ensenyà Finn Garner, mai, en el món dels contes, la ficció pot superar la realitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.