El seu nom als registres, civil i religiós, era i és el de Maria Jordà Matas i havia nascuda a la Vila la Primera el 9 de setembre de 1917. Des que jo tenc memòria ella havia viscut al carrer Nou, a tocar la placeta del Pou d’en Rabassa, el meu barri de ple, una persona molt tractada com a conseqüència. Era molt peculiar per tot un esplet de coses que aniré contant per poc bé que avui em campi. Tenia la cara més redona que jo he vist mai, molsuda i grassoneta, cabells curts sense excés, ulls obscurs i vius un pèl més junts que el normal i les celles ben complides, espesses i gairebé juntes. Era gruixada de còrpora i no gaire preferida d’alçària, les cames un poquet tortes la feien caminar d’una manera esburbada, pendolant, engronsant-se molt, això les poques vegades que la podies veure caminar, que ella sobretot anava i venia amb el carretó i la somera algerina amunt i avall. El seu ofici era el d’agricultora, "es camp, garbejar, segar i fer garbes", segons les seves pròpies paraules, no sabia llegir ni escriure, i sí que n’havia feta molta de feina al camp i encara n’hi feia la que podia, a les velleses.

Fadrina recalcitrant i molt hàbil en una insòlita col·lecció de quefers i especialitats que a poc a poquet aniré relatant, si no perd les manades pel rostoll. Sabia vaticinar el temps que havia de fer i solia endevinar si seria mascle o femella allò que havia de néixer. Si era del teu interès sanar un porcellet, un quissó, un moix, na Maria t’ho resolia a l’instant amb dos tallets d’un ganivetet que duia a posta i un rajolí d’oli d’oliva. Tenia una destresa especial a fer unes gloses rotundes, contundents, de les quals ens transcriuré dues que deixà dites a un programa de Radio Balear de dia 14 de juliol de 1990 que es deia La veu dels qui no tenen veu, conduït per mossèn Joan Parets, aleshores rector de Sineu i a l’actualitat de Campanet, i que casualment el meu amic Joan Barceló gravà amb un do de l’oportunitat de vertader privilegi.

La mitja hora de duració de la gravació de la cinta no la puc oferir en aquest cornalonet d’opinió, però sí allò més remarcable de la conversa. La primera glosa que envergà na Maria al seu entrevistador va ser aquesta: "Davant sa rectoria/ han posat un lleó/ perquè guardi el senyor rector/ en sa nit i en de dia". Es referia, clar, al lleó de Sant Marc, gairebé de mida natural, escultura en bronze d’autoria del felanitxer Joan Maimó, que s’hi va instal·lar fa una seixantena d’anys en commemoració del centenari de Sant Marc Evangelista com a patró del nostre poble.

Segueix na Maria contant-nos les excel·lències de set catefes de plantes medicinals, però sobretot explica fil per randa allò que va ser els darrers temps la seva més considerable font d’ingressos: la recollida de llavor de fonoll, que segava de les voreres dels camins i andanes, en feixa feixos que després estenia a la sala de ca seva a fi i efectes que se secassin a l’ombra. Si secaven al sol o dins el forn com hi havia qualcú que ho feia, perdien molt la substància, "perdien molt de mèrit" com deia ella. Després els duia a vendre a madò Martina dels Embotits Ferriol perquè aleshores eren un dels components indispensables per fer uns botifarrons així com déu mana. L’any que n’aconseguí més, neta i porgada la llavor amb un garbell i ben col·locada i atapeïda dins bosses "d’aquestes de galetes d’Inca", varen ser 41 quilos i els hi pagaren a 650 pessetes el quilo. Aleshores, era un dobler aquesta quantitat, així mateix.

Al poble tothom recorda la cruesa de l’espectacle, entre dramàtic i esperpèntic, del dia que morí un germà seu amb el qual estava rabiosament barallada feia molts anys, ningú no m’ha sabut explicar el motiu. Cosa d’herències, suposen. L’horabaixa del funeral del germà es passejà per tot el poble amb el carretó i la somera, tota ella vestida de vermell de cap a peus, amb un clavell també vermell al cabells, canta que canta. Una escena d’una excentricitat, d’un surrealisme de pel·lícula del Buñuel més inspirat. I parlant d’això, ella mateixa morí devers l’any 1996 o 1997, envoltant els 80 anys.

A la ràdio, quan Joan Parets li donà el darrer minut per cloure el programa amb una glosa de les seves, ben rebenta envergà, sí senyor: "Quina lluna fa tan clara,/ per anar a cercar bolets;/ a baix de sa seva espinada/ tens un motllo que fa pets".